Estelada i Cuba...¿quin paper va jugar Catalunya?

Molt s'ha parlat sobre l'estelada i sobre el seu paper en l'Espanya del sigle passat, com pel seu paregut a la bandera Cubana, pero mai haguera pogut imaginar que esta bandera fora invent provisional, per que al juntar-se la bandera d'Espanya i la recent incorporada quatribarrada (hem de recordar, que va ser en temps de Renaixença quan Catalunya adoptà la quatribarrada aragonesa pensant aixina els alcaldes que heu feren ser mes catalans) esta ultima se veïa absorbida per la primera. I tan d'odi tenien ya els politics catalans sobre Espanya, que no pogueren mes que fer esta estelada per a poder diferenciar-la de l'Espanyola, aixo si, fins a que conseguiren l'independencia de Catalunya.

Conta l'historia que va ser en 1918, quant l'activiste i politic Vicenç-Albert Ballester politic i activista, president del Comite Pro-Catalunya, va crear esta bandera, per a que se diferenciara clarament de l'espanyola. Aixo si, combe diu el propi Ballester fins a que conseguira eixa ansiada independencia... "de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!".

¿Pero d'a on va rebre esta inspiracio?
Poc despres d'acabada la guerra d'Independencia de Cuba se va crear, en Santiago, el Centre Catalanista de Santiago (1906), este Centre, va crear una primera versió, que consistia en ficar una estrela blanca damunt de la quatribarrada. Alli durant una estacia temporal, Vicenç va compartir en ells un poc mes que simpaties nacionalistes.
Aixina en este mateix any i d'este mateix comité eixiria la revista "Fora Grillons!" que en la seua portada ya se veïa eixa primera estelada.
En arribar a Barcelona, Vicenç, comença a crear la seua bandereta.
Aixina en els anys 20 i ya en Catalunya, apareix l'estelada en una revista "La Tralla"(revista independentista radical dels anys 20-30) . I com no, en un document fet pel Comite Pro-Catalunya escrit en catala i arab recolzant a un dels dirigents politics de Marroc que encapçalava la revolta contra Espanya. I es que estos independentistes, sempre tan atents...
Per cert, en cuba tambe en el 20 apareix la primera fotografia de l'estelada en la revista "La Nova Catalunya".
Pero el seu pas a la popularitat va ser en 1922, quan Francesc Macià l'adoptà com a estandart d'Estat Català.
L'historia seguix, fins a que l'expansionisme catalanista ha volgut engolir dins d'eixa bandera, copiada als cubans, totes les regions mediterranees, que segons ells compartim llengua i cultura. Res mes llunt de la veritat no de la voluntat de totes les terres de la que fon en son dia la Corona d'Arago.
Pero les coses van mes llunt, eixe amor per lo cubà, se va vore resumit en 1919, quan Catalunya preten intervindre en el conferencia de Pau de Paris, per a que Europa concedira a Catalunya la anisada independencia, eixa independencia en la que tant somiava, la mateixa que va conseguir Cuba al intervindre Estats Units. Pero no van tindre sort.

Com hem pogut vore, el catalanisme plagià totalment al moviment cubà. Pero... ¿Soles ha plagiat al cubà? ¿Soles s'ha apropiat o ha copiat esta bandera?... Amen a vore.

En primer lloc, sempre que vegem la quatribarrada mos recorda a Catalunya, es mes, ells asseguren que son els creadors d'esta bandera. I heu intenten demostrar per mig d'uns sagells de Ramon Berenguer IV (1150). Puix be, resulta que estos sagells no contenen dites barres, si no que l'escut palat i blocat reflexa els tipics reforços defensius dels escuts del sigle XII, podent inclus representar el simple escut de tables i armelat que representa un poder Real (si no me creeu busqueu les barres vosatros mateix). Seent aixina reconegut, que el primer testimoni segur, son els sagells de la Cancelleria Real d'Alfons II datats en 1167. Encara que la seua incorporacio dins del Regne o Corona d'Arago (antigament era conegut com a CASAL d'Arago), li correspon a
Sancho Ramirez rei d'Arago (1042-1094) que en 1068 per a consolidar aixina el jove Regne d'Arago oferint-li vassallage al Papa, vassallage documentat inclus en la quantia de 600 marcs d'or al any.
Pero anem mes allà, ya que segons Fluvià, l'aparicio en el sarcofec de 1082 de Ramon Berenguer II de 15 palos d'Or i gules representaria l'aparicio de les barrres catalanes. No tenint en conte, que este sarcofec, va ser traslladat a l'interior de la Catedral de Girona en 1385 per iniciativa de Pere IV d'Arago. Seent aixina dita pintura 300 anys posterior a lo que assegura Fluvià. Es mes, eixa pintura no haguera sobrevixcut els dits 300 anys a l'intemperie, com demostra Alberto Montaner Frutos en El señal del rey de Aragón.: historia y significado (1995).

Pero es que inclus, renunciant tambe ad eixa bandera per no ser seua, cauran una i atra volta en lo mateix, puix inclus la creu de Sant Jordi no es seua.
Tot es frut de la mateixa persona, Pere IV el Ceremonios, que ademes, de gastar estes barres com a catalanes, en recort del seu antepassat Ramon Berenguer IV quan realment eixes barres no foren d'ell. Es mes, com hem dit ans va ser ell el que les deposità dins del sarcofec de Ramon Berenguer II. Pero ademes, Pere IV, i aixo no apareix tant per ahi, dotà a Barcelona i a la seua comarca o Regio (Catalunya) de la Creu de Sant Jordi, pero ... ¿d'a on la va traure?

Puix be, la Creu de Sant Jordi es originaria de Genova, si correcte de l'antiga Republica de Genova. Que fon el principal port de comerç del Mediterraneu durant molts sigles. L'influencia de Genova era tal que la Corona d'Arago, no dubtà en fer en ella una unio o aliança. Aixo si una volta despres d'haver-li arrebatat Cerdenya (per orde del Papa Bonifaci VIII) en el sigle XIII. I es en el XIV quan esta aliança se reforça en mans de Pere IV al haver arreplegat tambe de nou per a la corona el Regne de Mallorques.
Aixina Pere IV que tant fet a invents estava va donar la Creu de Sant Jordi a tots els estaments d'Arago, i clar, tambe a Barcelona i Catalunya, i en 1359 la propia Generalitat Catalana les acata, vos deixe una senya curiosa feta per l'historiador catala " Bruniquer, el savi arxiver de la ciutat en el segle XVII,reivindica com propia senyal a Barcelona, la Creu...La Deputacio de la Generalitat de Cathalunya que fon erigida y comensada l'anu 1359 fa per armes la so la Creu com armes antigues de Barcelona, que es dir Cathalunya.".
En quant al Sant i la seua historia ya mos ocuparem en atre articul. Per cert, El mateix Pere IV el Ceremonios, va ser l'encarregat de crear el Centanar de la Ploma a la que li va afegir esta mateixa Creu. Nomenant ademes al Sant patro de les milicies Aragoneses. Aixo explica per atra banda que el famos Cuadro Saint George in the Battle of Puig o millor dit Sant jordi en la Batalla del Puig que va pintar Andres Marzal de Sax estiga datat en 1400 en Valencia.

En fi com hem pogut vore, la Catalunya Vella, Nova i l'Actual sempre ha buscat una bandera que representara realment la seua historia, pero sempre ha hagut gent que ha intentat manipular la seua historia manipulant tambe les seues senyes.
Arribat este punt, no tinc cap inconvenient en que Catalunya mereix recuperar com a seua que es la bandera i l'emblema dels antics Comtes de Barcelona. La Creu de Santa Eulalia, eixa que soles s'arreplega en l'escut de l'Hospitalet de Llobregat. Aixina com el seu patrocini de Catalunya com be heu demostra el nom de la Catedral de Barcelona.

Fonts:

• 100 anys d'Estelada. 1908-2008 (Barcelona 2008)

• La Alta Edad Media. Historia Universal siglo veintiuno. Vol. 10.Jan Dhondt. Siglo XXI de España Editores S.A. 1971

• Biblioteca Virtual de Derecho aragones.

• El señal del rey de Aragón: Historia y significado,Alberto Montaner Frutos, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995

• Tratado de la Real Senyera. Ricardo Garcia Moya.

Aclaracions:

• He ficat en este articul el terme català estelada i no el valencià estrelada per considerar que res te que vore la bandera catalano-cubana en la nacionalista valenciana per excelencia.Ademes de per les seues diferencies obvies.

• Per cert, Quico, per a contestar-te a les teues preguntes simplement te deixe el cartell de l'Expo de Barcelona de 1888, crec que es la forma mes curta de contestar-te,encara que seguixc buscant la teua senya. Si te fixes, dalt apareix l'escut d'Espanya, i baix a la dreta i esquerra apareixen els que serien escut de Barcelona i Catalunya, Per aixo n'hi han dos. Com pots vore, en 1888 l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, encara representaven el seu escut com ans, com en temps del Ceremonios. I si be son certes les barres (que ne son dos i no quatre),tambe heu es la Creu de Sant Jordi.
  

• En 1191 l'Armada Anglesa o millor encara la Corona Anglesa, li demanà a Genova poder flamejar la seua Bandera per a poder circular lliurement pel Mediterraneu i el Mar Negre, rebent aixina proteccio de Genova. El Rei Angles es va comprometre a pagar un tribut anual al Duc Genoves pel seu servici. Acipo dem vore un atra senya. Passant a convertir-se en la bandera oficial anglesa en 1278. Com podeu comprovar... 1359 -1278 = 81 anys ans que en Catalunya.
  

¿Quina diferencia n'hi ha? II

En vista de que a molts los va agradar l'anterior articul, i aprofitant que Mikèl Garau m'ha enviat una poesia molt bonica, m'he decidit ha fer una segona versio d'este ¿quina diferencia n'hi ha? per a que aixina se puguen vore totes les diferencies de les diferents llengües de l'Antiga Corona d'Arago, que si be està el Català, tambe conviu en el Valencià, Mallorquí, Aranes, Occità, Aragones Septentrional o Fabla, Turolens, Fragati, Litera, Tortosi i com no Castellà o Espanyol, per ser ademes esta llengua oficial en totes les comunitats.

Passem puix a la poesia en qüestio, que no es atra que esta...

En Castellà/ Espanyol seria aixina:

Dímelo tú
Dime, como convencer a las nubes
que, agarradas a los collados se resisten a partir hacia otras latitudes,
reniegan de su condición nómada;
cómo separo el lado invisible
de una frase dicha
que no emplea adjetivos de la afonía táctil
de un amor no correspondido.
Como hago para filtrar
tu fresco oleaje de tus abrasadoras miradas de sal,
y el cansancio del titubeo
hallar hervor donde el humo lo cubre todo, ahoga.
Cómo compulsar una utopía, explicame,
cuando su semejante eyacula ceniza,
está yermo de aliento, se apaga
nada más escuche el aleteo de la noche;
cómo coso caricias sin agujas
y enhebro agónicos besos en anhelos.
Dime, quién mejor que tú.

Anónimo

En Valencià:


-->Dis-m'heu tu

Dis-me, com convencer als nuvols
que, agarrats als tossals
es resistixen a partir cap a atres latituts,
reneguen de sa condicio nomada;
cóm separe el costat invisible
d'una frase dita
que no ampra adjetius
de l'afonia palpable
d'un amor no correspost.
Com faig per a filtrar
ton fresc onage de tes abrasadores mirades de sal,
i en el moment del titubeig
trobar bollida a on el fum heu cobrix tot, ofega,
com compulsar una utopia, explica'm,
quan son semblant eyacula cendra,
està erm d'ale, s'apaga
nomes escolta l'aleteig de la nit;
com cusc caricies sense agulles
i enfile agonics besos en anhels.
Dis-me qui millor que tu.
En Mallorquí:

Dimhó tú
Diguêm com convèrsa a n'es niguls
que, aferrads a n'es putxos
no s'en vòlen anà de cap altra banda,
renegand de sa séua normal pastura;
com separ es costad invissible
d'una frasse féta
que no empleya adjetius
de s'eufegó paupabble
d'un amó no atês.
Com eu fatj per filtrà
es frêsc oratje de sas téuas encesas uyadas de sal,
y en mitj d'es cansament de si gos no
trobà coratje avon es fum eu tapa tot, eufega
Com donà fe d'una utopia, espliquêm
cuand es séu bessó escup cènra,
sensa esperit, s'apaga
domés sentí baxa sa boira de sa nit;
com cus moxonías sensa guyas
y enfil béssos eufegads dins desitjos.
Diguêm, quí milló que tú.

Aragones Septentronal o Fabla:

Dízilome tú
Dizme, cómo combenzer as boiras
que, agarrapizadas t’os cuellos
se’n repuntan rancar enta belatras latituz, reniegan de lur coral nomada;
cómo desparto ro costau simbistero
d’una mazada dita
que no emplega pas alchetibos
d’a ronquera tautil
d’una aimor no correspondíu.
Cómo foi ta tresminar o tuo fresco botinache d’as tuas rustideras güelladas de sal,
y en a cansera d’o dandalo trobar bullida
do ro fumo lo zaboya tot, orchega bi.
Cómo concuadrar una utopía,
esplanicame,cuán o súo otri eyacula zenisa,
yé enlastrau d’aliento, s’amorta
malas que ascuite l’ aleteyo d’a nuei;
cómo cuso morisquetas sin d’agullas
y enfilo anguniosos pochóns en angluzias.
Dizme, qui millor que tú.

Aragones Oriental:

• Literà

Díu me güe tú
Diu me, cóma combencé a les núbels
que, agarrades als colls se resistisen eixí ent’antres latituts,
reneguen de sa condició nómada;
cóma separo lo costat imbisiblle
d’una frase dita
que no empllee adchetibos
de l’afonía táctil
d’un amó no correspongut.
Cóma fay pa filtrá
lo teu fresc oleache de les teues abrasadores mirades de sal,
y en lo cansamén del titubeo
trobá bull agón lo fum u cubris tot, aufegue. Cóma compulsá una utopía, espllíque’m, cuán lo seu semeján eyacule cendra,
estigue erm d’alén, s’apague
brenca més ascolte l’esbolastreo de la nit;
cóma coso caricies sen agulles
y enfilo agónics bessos en anelos.
Diu me, qui millô que tú.

• Fragatí

Díu me u tú
Diu me, cóma combencé als nugols
que, agarraes als colls
se resistisen així cap altres latituts,
reneguen de sa condició nómada;
cóma separo lo costat imbisiblle
d’una frase dita
que no empllee adchetíus
de l’afonía táctil
d’un amó no correspongut.
Cóma fach pa filtrá
lo teu fresc oleache de les teues abrasadores miraes de sal,
y en lo cansanci del titubeo
trobá bull agón lo fum u cobrís tot, eufegue.
Cóma compulsá una utopía, expllíque’m,
cuán lo seu semellán eyacule cencia,
estigue erm d’alén, s’apague
mica més escolte l’aleteo de la nit;
cóma cuso caricies sense agulles
y enfilo agónics bessos en anelos.
Diu me, qui milló que tú.

• Turolens

Díu me u tú
Diu me, cóm combencí als nugols

que, agarrades als colls

se resistisen ixí cap atres latituts,
reneguen de sa condició nómada;
cóm separo el lado invisible
d’una frase dicha
que no emplee adjetibos
de l’afonía táctil
d’un amó no correspongut. Cón fach pa filtrá
lo teu fresc oleache de les teues abrasadores mirades de sal, y en lo cansanci del titubeo
trobá bull agón lo fum u cubrís tot, aufegue.
Cómo compulsar una utopía, explíque’m, cuán lo seu semechán eyacule ciandra,
estigue erm d’alén, s’apague
pont més escolte l’aleteo de la nit;
cóma coso caricies sin agulles y enfilo agónics besos en anelos.
Diu me, qui milló que tú.

Occità:
Diga-o-me tu.
Diga-me, coma convéncer als nívols
que, presas als còls
se resistisson a partir cap a autras latituds,
renèguen de la siá sòrta nomada;
cossí separi lo costat invisible
d'una frasa la mencionada
qu'emplega pas adjectius
del afonia tàctil d'un amor pas revengut.
Cossí fau per filtrar
lo tieu fresc onatge de las tiás abrasadores ensajada de sal,
e la cansadera del titubeig
trobar borís ont lo fum lo cobrís tot, estofa.
Coma compulsar una utopia, explica-me,
quand sieu semblable ejacula cendrosa,
es erm d'alen, se apaga
res mai pas escote lo aleteig de la nuèch;
cossí cós carícies sens agulhas
e enfili agònics de potons en desirs.
Diga-me, qui melhor que tu.
Aranés:

Ditz-m'ac tu.
Ditz-me, coma convéncer as nívols
que, prenudes as còthi
se resistissen a partir cap a autes latituds,
renèguen dera sua sòrta nomada;
com separi eth costat invisible
d'ua frasa era mencionada
que non emplegue adjectius
deth afonia tàctil
d'un amor non corresponut.
Com hèsqui per filtrar
eth tòn fresc onatge des tues abrasadores sajada de sau,
e era cansadera deth titubeig
trobar borís a on eth hum lo corbís tot, estofe.
Coma compulsar ua utopia, explica-me,
quan sòn en tot semblar ejacula cendrosa,
ei erm d'alend, se apaga
arren mès non escote eth aleteig dera net;
com cós carícies sense agulhes
e en·hili agònics punets es desirs.
Ditz-me, qui melhor que tu.

Tortosí:

Dis-meu tu
Dis-me com convencer als núvols que, agarrats als serrals se resistixen a partir cap a atres latituts, reneguen de la seua condició nómada; com va separar lo costat invisible de una frase dita que no utilitza adjetius de la afonía tàctil d'un amor no correspongut. Com faig per a filtrar lo teu fresc oleatge de les teues abrassadores mirades de sal, i en lo cansanci del tibuteig trobar bulliment a on lo fum ho cubrix tot, ofega. Com consultar una utopía, explica'm, quan lo seu semblant eyacula cendra, está erm d'alè, s'apaga res mes escolte l'aleteig de la nit; com cos caricies sense agulles i enfilat agonics besets en anhels. Dis-me qui millor que tu.

I com no, Barceloní estandard o Català modern:
Digues-m'ho tu.
Digues-me, com convèncer als núvols
que, agafades als colls
es resisteixen a partir cap a altres latituds,
reneguen de la seva mena nòmada;
com separo el costat invisible
d'una frase l'esmentada
que no empra adjectius
de l'afonia tàctil
d'un amor no correspost.
Com faig per filtrar
el teu fresc onatge de les teves abrasadores mirades de sal,
i el cansament del titubeig
trobar bull on el fum el cobreix tot, ofega.
Com compulsar una utopia, explica'm,
quan el seu semblant ejacula cendrosa, és erm d'alè, s'apaga
res més no escolti l'aleteig de la nit;
com cós carícies sense agulles
i enfilo agònics petons en anhels.
Digues-me, qui millor que tu.

Com podem comprovar una volta mes, les diferencies entre les diverses llengües son prou grans, i es que dins de la Corona d'Arago, des de el seu principi se separà clarament la cultura i llengua dels diferents Regnes i Principats (Comtats)
Es mes, en les seues diferencies estàn inclus els pensaments i sentiments que han forjat a cada habitant d'ells, seent tant diferents uns d'atres com els seus parlars. Per lo que seguixc sense entendre quina necesitat te ningu de caudicar baix l'atre pel simple fet economic que aixo du. Seent mes que un simple parlar un sentiment que forja a les persones i les unix dins d'un mateix sentiment d'esperança i dignitat.
Prou han lluitat els nostres antepassats per a conseguir i mantindre la nostra llengua, prou hem lluitat per recuperar lo que mos han furtat i mantindre encesa eixa flama de esperança que mos ilumina en els moments mes foscs brillant tant en Primavera com en estiu per tots els punts del nostre Regne.
Si be es cert, que forem una Corona, i que dominarem tot el Mediterraneu, tambe heu es que donat el moment mos unirem a Espanya, i que sempre hem espentat el carro com si de machos se tractara. Per tant si mos respectem i mantenim intactes les nostres diferencies ajudant-mos des del respecte i la germanor qui no diu que una volta mes tota la corona puga ser de nou el motor que necesita hui en dia la nostra, cada dia manco aprecia nacio.
¿qui no ha vulgut ser mai membre d'una nacio prospera? ¿quin significat te recluir a tots dins d'un mateix pot per simples fets naZionalistes i radicals d'uns pocs governants que no busquen mes que el seu propi benefici?
Sigam d'una volta germans, com heu son els demes europeus i respectem les nostres llengües com heu fa la mateixa Europa i la nostra Carta Magna.

• En este treball, he d'agrair la llabor de molta gent per la seua traduccio, i pel seu treball. A Mikel Garau (l'articul se podria considerar teu), Teresa Puerto (sempre en lluita i apoyant als jovens), Rudy (¿ t'he dit que eres un tio sensacional?), Veronika (lluitant en les terres de l'Ebre),Nacho (una volta mes gracies ) i molts mes, que m'han ajudat, pero no volen ser citats. A tots gracies de tot cor.

Salvem la Memoria Historica.

Molt s'ha parlat i molt de soroll ha despertat esta llei que no acabe de comprendre del tot, per cert, ya no per considerar-me mes republicà que franquiste, si no simplement per que no veig aci cap solucio.
Anem a vore, puc estar d'acort en que lleven les estatues del dictador de les places, ¿pero tambe de Capitania? ¿Han segut consultats els militars?.
Puc compendre que no se permeta la bandera espanyola en l'aguila de Sant Joan, pero... ¿que passa en la republicana? Per que les dos podrien ser anticonstitucionals igualment.
¿I en la anticonstitucional dels Països Catalans? ¿que passa en ella, o no es tant anticonstitucional com la de l'aguila de Sant Joan?
No se fins a quin punt arribaria la paritat, pero crec que aço se'n ha anat un poc de les mans.
Si mal no recorde, en les files republicanes n'hi hagueren tantes victimes com en les franquistes. I sobre tot en gent que no tenia res que vore, apareixen gents mortes pels dos bandos.

Pero crec que no soc yo el millor indicat per a parlar sobre eixe tema, per que en part, no l'acabe d'entendre be, i no voldria que me malinterpretaren per fer algun comentari innecessari fora de to.
Aixina que anem a lo que realment volia contar.
Durant el franquisme, el catalanisme va circular per les nostres terres sense cap problema, mentres en Republica, era el valencianisme el mes clar eixemple de vida dins del nostre Regne. I aixo que molts han intentat dir lo contrari. Pero ¿quin podria ser el vincul que unira tant a Catalunya en el Franquisme?. Simplement repassant l'historia podrem trobar joyes com les que anem a contar.
El moviment fasciste espanyol naix en Catalunya, mes concret en Barcelona, en mans de Ramón Sales Amenós , un carliste d'accio, lleidata, naixgut en La Furiola, que va crear en 1919 el Sindicato Libre. Des de a on promouria la coneguda Lliga Patriotica Espanyola (LPE), per a fer front a la Federacio Democratica Nacional (FDN) creà per Francesc Macià (Fundador d'Estat Catala), front que va tindre multituts d'enfrontaments en les Rambles i en tota Barcelona. Un diari nomenat El Imparcial contava en una noticia aço " Para dar un ¡Viva a España! Hay que empuñar la browning, o hallarse dispuesto a ir a la casa de socorro". I aixina va ser com la (LPE) va començar el seu cami seent la força fascista per excelencia d'Espanya, segons conta Manuel Pastor (Los orígenes del fascismo en España, 1975). O la força prefascista segons Colin M Winston ( La clase trabajadora y la derecha en España(1900-1936)) fins l'arribada de Primo de Ribera. Encara que s'haja silenciat prenent mes importancia el tardà fascisme espanyol de Madrit i Valladolit que han generat una abundant lliteratura i han distorsionat la seua historia en Espanya. Ramón seria fusilat pel bando republicà el quatre de novembre del 36 en Barcelona. noticia.
Hem de tindre en conte que el "vanguardisme" ideologic català, ha estat present dins de l'ultradreta espanyola durant tot el sigle XX, Barcelona ha segut i es el centre innovador i exportador ideologic, com a mostra podem destacar l'actual Moviment Social Revolucionari (MSR). O el moviment antiislamic Plataforma per Catalunya (PxC).
Atre vincul a tindre en conte, podria estar en la persona de Ramón Franco Bahamonte germà del Generalisim. Este desconegut personage, va ser un excelent aviador,capaç de creuar l'atlantic en l'hidroavio Dornier Wal Plus Ultra efectuant la travessia des de Palos de la Frontera (Huelva) a Buenos Aires (Argentina) el 22 de Giner de 1926. Ademes, va ser un gran miliar, pero en 1930 se va sublevar contra el Rei i va sobrevolar el Palau Real de Madrit estiguent apunt de bombardejar-lo ( la presencia de chiquets va fer que renunciara en l'ultim moment a fer eixa accio). Despres en la Segona Republica, va tornar a Espanya i va arreplegar la direccio de l'Aeronautica Militar.
Pero mes tart va ser destituït, passant a la politica. El 28 de Juny de 1931, va ser nomenat diputat per Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions Generals.
Al estallar la guerra, se va passar al bando del seu germa, pero un accident (que molts pensen fora provocat), va acabar en la seua vida quant anava cap a Barcelona en un avio dispost a bombardejar-la.
Molt s'ha parlat d'aço, pero la veritat, es que l'immensa majoria opina que Ramon, mai pogue mamprendre eixe vol, per que ell defenia la Republica (va ser un dels que lluitaren en l'exterior per conseguir la Segona), i tenia molts bons amics en Barcelona (de tots els bandos) . Qui sap quants favors cobrarien en el seu nom de mans de Paco.

I com no, els que ajudaren a pagar la Guerra. Que formaven part de la burguesia Catalana. Noms mes que coneguts com son Joan Ventosa Calvell i Francesc Cambo feren numeroses aportacions i s'uniren al regim. Per eixemple Ventosa va ser capaç de demanar un credit de la Banca Morgan (60 millons) en plena guerrra en la garantia del Banc d'Espanya i l'aval del Tesor public. En 1947 passaria a formar part del Consell privat de Joan de Borbo, Comte de Barcelona. Mentres Cambo, el creador de la Fundacio Bernat Metge en 1922, encarregada de numeroses traduccions al català d'obres llatines i gregues, va viure despres de la Guerra fora d'Espanya. Esta es una de les seues frases mes conegudes "Diversos hechos ayudaron a la rápida difusión del catalanismo. La pérdida de las colonias, después de una sucesión de desastres, provocó un inmenso desprestigio del Estado. El rápido enriquecimiento de Cataluña, fomentado por el gran número de capitales que se repatriaban de las colonias perdidas, dio a los catalanes el orgullo de las riquezas improvisadas, cosa que les hizo propicios a la acción de nuestra propaganda dirigida a deprimir el Estado español y a exaltar las virtudes y merecimientos de la Cataluña pasada, presente y futura."
Siga com siga, es un fet, que en Catalunya,les coses durant el fanquisme anaven be. Si no vegem lo que diu la pàgina de la Generalitat Catalana " la España franquista experimentó, a partir de la coyuntura de 1959 y pese a las condiciones políticas adversas, un periodo de expansión económica, que fue determinado por la inserción tardía, aunque rápida, de España en general y de Cataluña en un desarrollo europeo más amplio, correspondiente a lo que se ha llamado los 'treinta años gloriosos' (1945-1975)." Mentres, Valencia en 1957 patiria una riuada de la que tardaria en recuperar-se, fent que inclus el correu valencià fora gravat en 25 centims per a ajudar a la seua reconstrucio i el desviament del riu. I aixina, l'alcalde de Valencia, el Marques del Turia, va reclamar al Caudillo el cumpliment de les promeses, i acompanyant-lo Martin Dominguez, director de Las Provincias, reanimà les critiques demanant des de el seu diari les ajudes que no havia rebut, ya que ni tan sols se sabia a on estaven els diners que havien aportat els valencians, ni molt manco els d'atres regions.
Es mes, si revisem el BOE, mos trovarem en que el 23 de Setembre del 1965, Franco va recalificar els terrenys de l'estadi de les Corts (antic estadi del Barça), per a pagar aixina el seu deute que ascendia a uns 205.000.000 de pessetes.
I aixina mentres aci eren recriminats el valencians per gastar la seua llengua, declarant el valencià una llengua vulgar tipica dels incults, en Catalunya se seguixen editant i venent llibres a passos ajagantats.
Aixina en 1943 en Catalunya se publiquen Les Obres completes de Verdaguer. y El somni encetat, de Miquel Dolç. Funciona l'Institut d'estudis catalans, del que es president Puig i Cadafalch. I en l'institució Amics de la poesia se donen classes particulars de llengua catalana;
En 1944 estrena Joan Brossa sa pesa teatral El cop desert; en 1946, Pío Daví i Maria Vila estrenen L'hostal de la gloria, de Josep Maria de Sagarra, Tristán La Rosa, apareix en 1945 la revista Leonardo; Editorial Aymá convoca en 1947 el Premi Joanot Martorell;en 1948, Dau al set, dirigida por Brossa, a on son habitual les firmes de Ponç i Cuixart, Tapies i Tharrats.. La revista Antología patrocina un concurs mensual de contes en catala. Escriuen poesia Salvador Espriu, Pérez Amat, Pedroto, J. V. Foix, Maurici Serrahima;
La quatribarrada i la Bandera de Barcelona ondegen lliurement des de 1940, mentres en Valencia la Senyera està seqüestrada, i els nou d'Octubre soles deixen eixir el fals Pendo, al que saluden com mana el regim.
Per no mencionar el silenciament del president republicà de Lo Rat Penat durant la Guerra Civil n'Enric Orts i Ausina. Que va ser borrat de totes les llistes i silenciat en ple franquisme per Igual i Ubeda quan va escriure l'historia oficial de Lo Rat Penat. Mira si teniem llibertat els valencians.
Ademes, no podem d'oblidar, que va ser durant el franquisme quan Benet, Pujol, Cahner, Fuster,Reglà, Tarradell, Dolç, i algun mes s'introduïxen en l'Universitat de Valencia i comencen la seua adoctrinacio. I moltes coses mes.
Aixina, fent cas a la llei de Memoria Historica, i tornant a l'epoca Republicana, caldria fer unes reformes oportunes en Valencia:

1. Llevar eixa llacra que se diu pancatalanisme filtrada en el nostre Regne en epoca franquista i auspiciada pel mateix regim.
2. Prohibir en el nostre Regne l'us de Banderes anticonstitucionals.
   
3. Tornar-mos la catedra de filologia valenciana, com en temps de Republica.

I que s'apanyen en Catalunya sobre la llegalitat de la financiacio del Barça, i sobre si el fascisme català es sa o no per ad ella.
Yo soles tinc clara una cosa, i es que el fascisme català es el que està amagat baix l'ombra del pancatalanisme, si no pegueu una miradeta ad este blog, a vore si trobeu diferencies o pareguts.

Per cert,per a finalisar,voldria donar-li les gracies a Nelo Nazaret.
Sense la teua ajuda mai haguera pogut en tot aço.

P.D.: Degut ha que han llevat la pagina de la GENCAT vos deixe la captura.

Valencians tots a una veu...¡¡¡ VIXCA LA MARE DE DEU!!!

"En la present Ciutat hiá molta obra pia é de gran charitat é sustentació; empero una ni manca ques de gran necessitat; ço es, un spital ó casa, hon los pobres innoscents é furiosos fossen acullits. Car molts pobres innocents é furiosos van per aquesta ciutat; los quals passen grands desayres de fam fret é injuries: per tal, com per la innocencia, i furor no saben guanyar, ni demanar lo que han menester, pera sustentació de llur vida; é per ço dormen per los carrers é perixen de fam é de fret, e moltes malvades persones, no havents Deu davant los ulls de la conciencia, los fan moltes injuries, é enuchs; é senyaladament llá bon los troven adormits los nafren, é maten alguns, é á algunes fembres innocents ahonten. E aixi mateix los pobres furiosos fan dany á moltes persones, anants per la Ciutat, é aquestes coses son notories á tota la Ciutat. Per que seria sancta cosa é obra molt sancta, que en la Ciutat de Valencia fos feta una habitacio o spital en que semblants folls é innosents estiguessen en tal manera, que no anassen per la Ciutat, ni poguessen fer danys nils ne fos fet" .
Este va ser el sermo que va fer el Pare Fray Joan Gilabert Jofre en la Catedral de Valencia el 24 de Febrer de 1409. Sermo que va fer despres d'una esperiencia que havia tengut en lo carrer uns pocs minuts ans, de cami a la dita Catedral.
De cami, va vore com un grup de persones pegava a un "pobre innoscent" i s'enfrontà ad ells, recriminant-los l'accio i aüixant-los, apiadant-se de la vistima a la que va ajudar en la seua recuperacio cuidant-lo i atenent-lo.
I estes paraules calaren molt fondo en el cor de Llorenç Salom, qui apenes haver eixit de la Seu, se va dirigir a buscar a alguns homens honrats de la Ciutat. Els seus noms han format part de la nostra historia; Bernat Andreu, Ferran Garcia, Francesc Barceló, Pere Zaplana, Jaume Dominquez, Pere Pebrera, Sancho Calbo, Joan Armenguer, Esteve Valenza i Pere de Bonia.
Despres de diverses reunions en el Pare Jofre, acordaren lo següent:

1. Construir una associacio o confraria, que tinguera per objectiu recaptar i administrar fondos per a la construccio i sosteniment d'una casa de folls, quedant nomenat President (hospitaler) Llorenç Salom.
2. Per a la construccio del dit edifici designaren uns terrenys plantats de moreres que n'hi havia en l'eixida de la ciutat junt a la Porta de Torrent.
3. Ficar l'edifici i l'intitucio baix la proteccio de la Ciutat, representada pels jurats.
4. Solicitar el dret d'amortisacio que establira els bens que deurien adquirir-se per a la creacio i manteniment de l'Hospital.

El morerar fon comprat per 500 florins i a peticio dels jurats, se va obtindre el Privilegi d'Amortisacio concedit pel Rei Marti el 29 de Novembre de 1409. Aixina mateix se conseguiren Lletres Apostoliques de Benet XIII, donades en Barcelona el 26 de Febrer de 1410 per a construir la Capella, cementeri i capellania en l'obligacio d'aministrar els sacraments als malalts del dit hospital, i atres mes donades pel mateix Benet XIII en San Mateu el 27 d'Agost de 1411, concedint-los facultat per a edificar la capella, i fer el cementeri per a ademes enterrar als ajusticiats i als de les forques del Carraixet, manifestant el Papa que te presents les Lletres del 26 de Febrer de 1410, i que la concesio s'havia fet a favor del primers fundadors de l'Hospital.
I es aixina com comença l'obra del primer hospital Siquiatric del Mon.
En 1411, els devots demanaren al Pare Jofre una image de la Santa, ya que tenien capella i oracios propies pero no tenien image. I este els va prometre fer les gestions propies, i al poc de temps los entregà dita image. I es aci a on el mit o la piadosa tradicio entra en escena, ya que segons conta esta tradicio contà en paraules del Pare Jofre, diu com "uns pelegrins arribaren un dia a l'hospital demanant estage i menjar. Estos van ser rebuts i li preguntaren al Pare a que era deguda eixa cara trista, a lo que el Pare Jofre els va contar que no tenia image. Aixina, els pelegrins li van dir que ells la farien, demanant soles que els deixaren un lloc apartat en el que ningu els molestara fins a que acabaren, duent-los soles menjar i les ferramentes que demanaren. Aixina el Pare Jofre, els va deixar en l'ermita, duent-los ell mateix tot lo que necessitaren. El quart dia, el Pare Jofre preocupat per lo que estaven fent i despres de fer ya un rato que no sentia sorolls va entrar en l'ermita, descobrint aixina l'image, aixina com que els pelegrins no estaven."
Pero aixo es un poc la tradicio.
Lo ven cert, es que ad esta "tradicio" se li unix un atra, en la que se solicita per privilegi al Rei Alfons el Magnanim per a tindre una image de la santa d'argent sobredorat o de fusta, privilegi que va concedir el Rei el 5 d'Octubre de 1416, tradicio, ademes que es recolzada per molts: En Francesc de la Torre (Fiestas de 1667, pag.4), En Josep Vicent del Olmo (Lithologia, pag 16), Pasqual Esclapes de Guilló (Resumen historial de la fundación, i antigüedad de la Ciudad de Valencia), inclus moltes pagines i llibres actuals dedicades a la santa. Pero hem de dir que En Llorenç Matheu i Sanz (De Regimine, cap 4, sIII) afirma que este privilegi no tracta sobre la construccio de dita image, si no de concedir la facultat de colocar sobre els cadavers, en senyal de germandat, l'image ya existent, " In quo privilegio non de conficiendo Simulacro tractabatur, sed de concendenda facultate imponendi Simulacrum jam factum, super cadaverius humanorum ad notum confraternitatis".
Privilegi que tambe arreplega G.Rafael Blasco (La Virgen de los Deamparados, 1867 CapVI, pag 53)) precedida ademes de la següent afirmació " "En el privilegio dado por Don Fernando el 27 de Agosto de 1414 concediendo la fundación de la Real Cofradia de Santa Maria de los Inocentes, se estableció que pudieran hacer imagen de la virgen, con algunos inocentes por divisa".Ademes, apareix en l'inventari dels bens de la confraria de l'any 1417 varies imagens, entre elles la que se conserva en la Basilica " La imatge del altar ab lo collar de perles; una imatge de la Verge Maria qui va sobre los cossos ad un brot de flor de llir, e una creu de fust, e una imatge de pedra de la Verge Maria que stava al portal"
Un fet notable me crida l'atencio dins d'esta historia, encara que no tinga molt que vore en el caracter religios estricte. El dia 11 de Febrer de 1474, en els claustres llindanys en l'ermita de Sant Jordi situada en el Carraixet, se va fer un certamen en honor a la Verge Maria (el Carraixet es un dels llocs emblematics de la confraria, puix aci era a on arreplegaven als ajusticiats per a enterrar-los), i d'este certamen va eixir un unic llibre, que va ser imprimit (seent este el primer llibre impres de la peninsula) un unic eixemplar "Obres e trobes en lahors de la Verge María ".
El 3 de Juny de 1483, el Rey Ferran el Catolic firmava un Privilegi Real pel que confirmava atres anteriors i concedia a la Cofradia el titul de Sagrada Verge Maria del Innocents e Desamparats, tal i com li he havien demanat els cofrades "Beate Marie Inocencium civitatis Valencie...Item, senyor, suplica la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e Desamparats. Plau al Senyor Rey"(Corona d'Arago Requisits de Cancelleria 3.647, folios 172 a 174). Seent a partir d'este moment el nom que rebria la confraria i la Verge.
Verge que passaria a ser patrona de Valencia en el sigle XVII, seent la seua image tombada, pero en 1631 el Sínodo Valenti decidix colocar-la de peu. Seent treta per primera volta en provesso en 1647 per a implorar-li ajuda front la pesta. I es en senyal d'agraïment com comencen a fer-li el nou santuari.
El 15 de Juny de 1652, l'arquebisbe Pere de Ubina de l'ordre fanciscana va veneir la primera pedra de la que seria la nova capella de la Verge, La Basilica, i el 10 de Maig, ya acabada la Basilica tingue lloc el trasllat des de la capella de l'hospital a la Basilica. En aquell festeig, se tragueren al carrer tres Roques (La Purisima, Sant Vicent Ferrer el Santisim Sacrament), seguits pels 33 Gremis en les seues banderes i imagens. Conta el croniste i historiador Francesc de la Torre " Sobre preciosas andas de plata, sustentada de 12 sacerdotes, la Venerable hermosa Imagen de Nuestra Señora de los Desamparados; puro original, celeste copia, y con el acostumbrado orden, siguiendo autorizado protocolo, las seis mazas de plata de la Ciudad...".
D'este trasllat, o qui sap de mes antic, se conserven estos Goigs a la Mare de Deu dels Desamparats:

Amparu, Rein y Senora,
Als que os criden humillats;
Pues sou nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparaumos Vos, Princesa,
Gòria de la tèrra i Cèl,
Socorreu la gent opresa
En algun treball cruel:
Los mártirs agenollats
Os adoren per Senyora;
Pues sou nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Ampareumos, Vèrge insigne
Y del mes bell sol Orient,
Socorreu, Vèrge benigne,
Al trist caminant ausent:
Mirau als pòbres cuitats
De que Vos sou protectora;
Pues sou, nòstra Aparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Senyora mia,
Ab vòstra gran pietat,
Los presos, que ab agonía
Ploren per la llibertat:
Acudiu als angustiats
De qui sou consoladora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Reina Sagrada,
Y pregau á vòstre Fill
Que lliure de tot perill
Al que os te per abogada;
Dels que es troben mal nafrats
Sou remei y defensora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau Celestial Port
A aquells que van navegant
Y es tròben á cada instant
A les pòrtes de la mòrt:
De perduts y de anegats
Sou Vos la descubridora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Vèrge ensalzada,
Les dònes que van part,
Llanzau los mals á una part,
Dant la salut desitjada;
Als malalts mes fatigats
Vòstra intercesió millora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparau, Vèrge piadosa,
Nòstra mísera dolència,
Lliuranos de la pestilència
Y enfermetat contagiosa,
De la pèsta dels pecats
Lliuranos, Divina Aurora;
Pues sou, nòstra Amparadora,
Mare dels Desamparats.
----------------
Amparauno, gran Senyora,
En totes necesitats;
Pues sou, Amparadora,
Mare dels Desamparats.

Es curios que des de els principis de la creacio de la Santa, tots els llocs a on han anat els Valencians, be siga en Europa, Africa, America, Asia, Oceania, o inclus en l'Antartida, han tingut l'image de la nostra Santa. Es la nostra resenya que deixem els bons valencians per allà a on hem vixcut o hem deixat el nostre vestigi.
Com tambe es curios que el seu nom sempre ha segut Amparadora no se a qui li s'ocorreria Canviar la primera A per una E.

Se va obrir en lo Cel el santuari de Deu i en el seu santuari aparegue l'Arca de l'aliança. Despres aparegue una figura singular, extranya i admirable en lo Cel: Una dona vestida de Sol, la lluna per pedestal, coronada per dotze estreles... Ap.11,19 a:12,1

Fonts:

• Basilica de Valencia.
• La Virgen de los Desamparados. G.Rafael Blasco.1877
• Breve historia de la Mare de Deu del Desamparats. Baltasar Bueno. Las Provincias Maig de 1999.
• Manual de viagero y guia de los forasteros en Valencia. Vicente Boix. 1849.
• Fiestas de 1667. Francisco de la Torre.
• Lithologia. Jose Vicente del Olmo.1653.
• Resumen historial de la fundación, i antigüedad de la Ciudad de Valencia.Pascual Esclapes de Guilló. 1738.
• Tractatus de Regimine Urbis ac Regni Valentiae.Lorenzo Matheu y Sanz. 1677.