YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

viernes, 27 de junio de 2014

¿Mos revelem?

Vullc deixar una reflexio, que era per a tots els meus amics de FACEBOOK, especialment a Vicent Oriola, pero que ha acabat aci convertida en articul. Coses que passen.
Segurament tots heu vist el video del dirigent de ANC contant la seua visio especial de “l'historia” de Catalunya. I segurament tos mos hem rist a gust veent-lo. ¿No es aixina?

Pero...
A mi me passà una cosa estranya, me deixà un mal gust de boca, ya que una volta vist el video, vaig llegir una foto penjada per Junts Baix el Plecs fa una dies, es lo que te anar u ple de faena, que no de beneficis, i no poder accedira  Facebook, ni a atres planes, de les que soles fa uns mesos era fidel seguidor.



Vos convide a que la llegiu, i una volta llegida, yo vos pregunte...
 ¿Que haguera passat si la burguesia d'atra regio haguera pagat per a fer veritat les mentires que ella vol fer creure per a desbancar a la d'una atra Regio o Regne?
Impossible, veritat. Aixo mai hauria pogut passar en Valéncia, ya que la burguesia del nostre Regne, no haguera permes mai que atra burguesia la suplantara, ni res paregut. I manco que amagant-se baix beneficis fiscals de les empreses punteres valencianes existira una entramat monetari que va directament dirigit a desfer o suplantar eixa propia burguesia, per molts beneficis que aixo poguera reportar ad eixes empreses punteres. Gracies com no, a l'adjudicacio directa o indirecta dels politics, que decidiren quines associacions son “desgravades” i quines no.

Pero deixem eixes hipotesis conspiratories i anem a fer un chicotet experiment,. Vinga, pensa en una llengua qualsevol, ¿Quant es el seu naiximent documentat?, ¿Quan te realment el poble consciencia llingüistica propia i diu que escriu en eixa llengua? ¿Quan es el moment oportu en el que la propia llengua es dona a coneixer al mon en tota s'explendor?

Be, anem a fer-ho mes senzill, aixina colaborem tots. Prengam com a eixemple el castellà (o con se coneix internacionalment, l'espanyol). El seu naiximent documentat, es en el sigle X (mes provablement principis del XI), les “Glosas Emilianenses” (deixem de costat per ara el Cartulario de Valpuesta (S.IX) fins la seua aprovacio real)), que estan escrites en Navarro-Aragones, i en apunts Vascs, i que fon transcrit en el monasteri de San Millán de la Cogolla.  Com t'hauras pogut fixar, un “pupurri” dialectal o llingüistic pero que val, com a prova irrefutablement historica per als castellans. Inclus sense saber de quin sigle daten les correccions que son realment el milacre del naiximent.
Hem de ser conscients i reconeixer que com a mes llatinisada la part Betica, l'origen del castellà s'ha buscat alguna que atra volta en Andalusia, buscant ademes en les Jarches el seu inici. Atres seguixen aferrats al Mester de Juglaria, a on sense deixar l'influencia de les Jarches, es reconeix l'influencia dels Trobadors Provençals (i les seues Chansons) i de les Cantigas de Amigo gallego-portugueses...
Lo de la consciencia, es molt dificil de saber, i te com a base primordial el paper politic i estrictament nacionaliste dels propis governants. Pero aixina i tot, busquem a vore...
Tenim un antecedent, una exaltacio feta per Carles V, l'Emperador de les Espanyes, en Roma, en la cort Poncifica del 17 d'abril de 1536 (dilluns de Pasqua) (segons conta Mendez Pidal): L'embaixador del Rei de França, el Bisbe de Mâcon es queixa perque l'Emperador parlà en “Espanyol”, a lo que el propi Emperador  contestà “Señor obispo, entiéndame si quiere, y no espere de mí otras palabras que la de mi lengua española, la cual es tan noble que merece ser sabida y entendida por toda la cristiandad.” Com podem vore, ademes, son pocs els documents que indiquen i facen constar com a diferencia irrefutable que estan escrits en castellà. Suponc que per aillo de que era de sobra conegut i no fea falta ni dir-ho ni concenciar al propi poble.
En quant al seu primer moment d'explendor, sense dubte, el seu primer Sigle d'or, al que pertanygueren en son moment escritors, no soles castellans, si nos del restant de les propies Espanyes, d'ahi el naiximent com a Llengua Espanyola. Foren els sigles XVI-XVII, tenint a Garcilaso de la Vega com a maxima figura. Curiosament un dels mes fidels admiradors d'Ausias March. Si ya ho dia Onofre Almudever en el prolec de Lo Proces...

Agarrant el catala, tenim com a primer text, un parell de fulls conservats en el Monasteri de Montserrat, pero que es descobriren en Ripolles: el “llibre Jutge” o “Codi de Recesvint”, una traducció del Liber iuriciorum visigot del llati, supostament en catala. Dic supostament perque està clarament en occità, emparentat en les occitano-aragoneses Homilies directament, atre “pupurri”, i que no te rao de ser, ya que el text original fon la base dels Usatges “Catalans” de Barcelona, que estigueren escrits en llati fins al sigle XV, en que Ferran el Catolic ordenara sa transcripcio al catala. Pero donem-lo per bo, sigle X-XI (segons l'Enciclopedia Catalana, si fem cas a la GENCAT, sigle IX, i si li preguntem a Victor Cururull...), i a escasos 300 Kilometros en llinea recta del primer document castellà, en substrat aragones, i casi al mateix temps.
Pero com a senya de consciencia, els catalans tambe han recorregut a relatar les paraules d'un rei, Pere el Ceremonios, qui en 1339 li demanava al seu fill, el duc de Girona “Lo llibre de Lamçalot qui es escrit en lengua catalana en en pergami, e lo qual lo duch primogenit nostre tenie l'eltre die en Barchilona”. I conste que no estic parlant de cap copia, es que han fet els dos igual, per a demostrar el seu orige i sa consciencia.
En quant a l'esplendor de la llengua catalana, ad eixe sigle d'Or tan buscat i codiciat pel pancatalanisme, tinc que ser sincer. Fins a 1934 no he trobat res, no he trobat ningun moment historic en el que escritors catalans decidiren escriure per a enaltir la seua llengua. I va ser just quan definitivament el catala es separà politicament del provençal, quan començà el seu sigle d'esplendor, en el que (com ya passaria en els sigles d'Or Castellans) no tingueren cap dificultat en contar en la ploma dels escritors valencians, mallorquins, aragonesos..., que llunt de rendir-li homenage a sa llengua, buscaren la gloria en l'ombra d'este nou Imperi lliterari subvencionat.

Pero be, anem ara en el valencià, ya Ibn Sida, mort en Denia, en el 1066, en el prolec del seu “Kitab al Muyasas” mos deixà escrita la situacio llingüistica valenciana d'eixa epoca quan per a justificar les seues faltes d'escritura diu” ¿Com no he de fer-les -si escric en temps tan lluntans de quan l'arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?”. Pero aixo no es tot, existixen uns estudis, en els que ya se documenta com a valencià el propi Cantar del MioCid, escrit supostament en Valéncia per un poeta i juriste arap valencià ( Abu I-Walid al- Waqqashi),  de la seua propia cort. Allà pel 1094-1099 (sigle XI). Tot un descobriment, pero sense fonament real (com els atres, escrits en Aragones o Provençal), per no conservar-se cap escrit del propi juriste, soles que la mil voltes traduïda “Heregia sobre Valéncia” (inclosa en la “Historia General de España”. Pero hem de tindre en conte, que com relatava Cervantes, l'Inquisicio cremà tots els llibres que va poder (els religiosos, que no estaven escrits en la llengua Llatina, i els demes que eren considerats “de pecat”), suponc que es escrits per un “moro” formarien part de la foguera. I conste que soles parle de l'Inquisicio Religiosa, sense tindre en conte l'Archivera Bofarrullera.
Pero aixina i tot, tenim com a primer document valencià,a part de les nostres famoses jarches, l'obra medica Al-Mustaini, dedicada per al Rey de Saragossa  Ahmad II al-Mustain pel mege judeu Ibn Buclarix (¿? 1109), que diferencia noms de les aljamies de Saragossa i Valéncia. En ell trobem noms tan valencians com: “archilaga” (argilaga), “formache” (formage), “fel” (fel), “lebre” (llebre),“lop” (llop), “letuga” (lletuga), “parthal” (pardal), “pebre” (pebre), “thapara”(tapera), “thomiello” (tomello). Pero ademes, es conserva una atra joya,
En quant a la nostrta consciencia llingüistica, i rebuscant tambe entre els nostres reis, tenim dos testics historics:

  • Ali Ben Mugehid (1044-1076): Segon emir de Denia, ya “Parlava la llengua dels Rumis (cristians), entre els que s'havia educat” segons relata Ambrosio Huici en Historia Musulmana de Valencia y su Reino, escrita en 1969.
  • Mes tart, tenim a Jaume I, que ordenà traduir els Furs en romanç, per a que l'entenguera el poble, en 1262, cosa curiosa, n'hi ha qui no va tindre eixe honor fins al sigle XVI i va pregonant per ahi que dugue la llengua a Valéncia. ¿a on, en el Usatges?
Pero tenim mes coses, ya que ademes, tenim el testimoni de tots els nostres escritors, que predint que es ficaria en entre dit les seues paraules, volgueren fer constar que escrivien en valencià, inclus Ausias March, anant mes llunt, declarà que deixava l'estil dels trobadors (de la provença), per a crear propi estil en la llengua del seu poble. ¿Encara mos fa falta mes consciencia? Encara que n'hi ha qui, com sempre, seguix jugant a la “güija” i preguntant als morts sobre la seua consciencia. Mireu com ho intenten explicar damunt. Lo curios es que quan diu que ningu ha negat mai la catalanitat de la nostra llengua ¿Haura llegit este home a Antoni Canals? Si, el Valeri Maxim quan diu aixo de: "...tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l'agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus.."

Lo del sigle d'Or valencià... crec que ho tenim superat, o per lo manco deuria d'estar, deixant de costat eixos estudis comercials dels espiritistes tramontaneros. Que eixemples ne tenim. Mireu un atre.
Es curios, resulta que practicament els unics escritors que senyalen escriure en la llengua del poble (valenciana en el nostre cas), son els valencians, puix buscant per ahi, no he pogut trobar, llevan de  en traduccions (llogicament), escrits que diguen que estan escrits en "certa" llengua. ¿Pot ser, els nostres classics mos vulgueren deixar una herencia rica, o defengueren ya en son temps l'independencia del valencià creant per aixo el sigle d'Or? 

Per a finalisar, i tenint en conte la part filologica mes pura. Aquella que diu les coses pel seu nom, m'agradaria recordar unes frases de Rafael Lapesa, qui en la página 25 de la seua Historia de la Lengua Española mos diu, referint-se a la similitut entre Iber i Vasc: “Pero que dos lenguas compartan estos y otros rasgos no quiere decir que tengan origen común, ni que una descienda de la otra: el contacto entre los dos pueblos hubo de originar mutuo influjo lingüistico, más activo probablemente por parte de los íberos, dado el mayor avance de su cultura.”. Per a seguir explicant que:”El problema lingüístico se ha mezclado durante largo tiempo con cuestiones étnicas. Humboldt, apoyándose en semejanzas de nombres geográficos – muchas de ellas rechazadas hoy-, creyó probar la identidad lingüística y racial de vascos e íberos, primitivos pobladores de toda la Península... de este modo, la teoría vasco-iberista amparó la idea de una primitiva unidad lingüística peninsular.” I dic yo, sense pretindre fer d'aço cap acte bandalic ni dderiste. Si realment l'Iber es considerat com a base, principi o part del castellà, sense que ningu es trenque la camisa... ¿Quin delit seria afirmar que es la nostra base, principi o part, si realment el nostre idioma mante vives formes iberes (barranc, barraca, canto, esquerra...)? ¿Que busquem que ho diga un filolec? Mossen Josep Maria Ginot declara l'iber com a l'element mes diferenciador entre valencià i catala, ademes que la possible colonisacio de Lleida per part dels Edetans, tinguera un fort “que vore” en la semblança llingüistica (sense oblidar atres fets, clar). Que casualitat era filolec.

Ara pensa un poc... I mira la foto.
¿Realment encara te fa risa el video de ANC, o ara t'estas preguntant quantes mentires t'han contat o ensenyat en l'escola, gracies als favors politics i economics dels nostres dirigents i educadors?
A hores d'ara, segurament hauras compres el frut de cinc lleis educacionals en casi trenta anys, o l'orige real i manipulatori de la Llei d'us i ensenyança en valencià, o l'inclusio de la AVL en l'Estatut, quan ni la Constitucio Espanyola otorga eixe dret ni a la RAE.
¿ Aixina que fem: #MosRevelem , o seguim sumissos i acceptant els dogmes politics?

miércoles, 18 de junio de 2014

Quan els jardins perden el vert

¿Que te passa hui Valéncia?
tons jardins estan perdent el vert
No es dol, es reverencia
per un gran fill que hui se mos pert...
Aixina podria començar perfectament el chicotet homenage que des d'Aledua, hui li podriem fer a Anfos Ramon. Pero llamentablement no es la poesia el nostre fort, i referint-se al millor poeta en llengua valenciana dels ultims temps, podria acabar resultant un insult mes que un intent de tribut.
¿Que podriem dir-vos hui d'Anfos, o que no? 
Ardent lluitador i defensor de Valéncia, incansable escritor i amador de les lletres valencianes i sobre tot magnifica persona i intacable mestre, en Anfos es juntava tot. La gracia, el sentit, l'amor i sobre tot la senzillea d'un escritor que sent, no soles referent, si no que el mes gran i admirat dels escritors valencians dels ultims temps, tenia dins d'ell, sempre una humiltat digna dels personages mes grans de l'historia, com ell.
Recorde, fa a penes un any, quan Vicent Lluis Simo i Santonja, acompanyat per Voro Lopez i Verdejo, li concediren el titul d'academic de la RACV.
"A mi, tot un autodidacta. ¿que pensaria mon pare si em vera...?"

I es que sempre era un plaer fruir de la seua presencia, inclus en les llectures dels llibrets en el GAV, tots els anys, entre bromes, venia remugant que li havien furtat este premi o l'atre. "Pero si tens cinc premis, Anfos, ¿que mes vols?"- Solien recriminar-li atres escritors, de gran talent, pero que sempre el tenien ad ell com a referent i mestre.
Pero hui hem deixat per a sempre de sentir eixa veu tan inconfundible, de sentir com entre les rises dels assistents mos llegia unes poesies plenes de satira en les que no dubtava en criticar i denunciar els atacs constants que patia la nostra llengua, o simplement el trage que duya algu, massa apretat, de colors vistosos o ves a saber tu qui podria ser hui el centre de la seua diana. Pero tambe sabia fer-nos cavilar i recordar en eixes poesies plenes de sentiment. I es que quan u es gran, lo demes sobra.
Pero possiblement el fet que mes m'ha fet admirar-lo, un dels tants, clar està. fon esta "A pit descobert". Llegida en l'altar del Mocadoret la nit del 10 d'abril de 1957.
"... Estic fart de promeses i mentires
i de trobar al front l'immensa espala
d'uns homens abocats a la derrota
per no intentar crit ni batalla.
Tu, Sant Vicent, be saps que mots rebugen
la llengua de la mare en dins de casa;
be saps que molts que es diuen patriotes
i a l'hora del combat som fum de palla;
que no existix l'unio; que la conciencia,
es com una gran séquia sense aigua..."
Tota una mostra de la seua valenciania i del seu compromis per salvaguardar Valéncia i sa cultura dels atacs que va patir durant molts anys. Atacs dels quals ni ell mateix es lliurà, puix arraconat per no escriure en la  Llengua politisada va vore com el seu llibre, Rapsodia en carn per dins, premiat per l'ajuntament de Catarroja, no es va publicar. Seent editat casi deu anys mes tart per l'Oronella.
Pero desgraciadament el seu verdader amor, Rosa, sa muller, el deixà en 2005, i fon a partir d'eixe moment quan Anfos començà una vertiginosa caiguda, fins ahir, quan als seus 90 anys el cor deixà definitivament de palpitar. Pero fon una caiguda en certs aspectes, puix inclus en els seus moments mes critics ha sabut traure forces per a escriure versos, en pla. En la llengua del nostre poble, eixe al que mai s'ha de callar.
Anfos, gracies per ensenyar als poetes, per recolzar-nos en la lluita, per sacrificar-te en el Corpus, en els Altars, per ajudar en Lo Rat, en la RACV, per haver-nos donat esperances i nou himne. Pero sobre tot, gracies per ser tu, perque a partir de hui dir Anfos voldra dir mestre, amic, humiltat, benevolencia i sobre tot dignitat.
Que el blau coronat de nostra Real Senyera guie els teus passos mes alla d'este Mon, i que el teu recort s'escampe de generacio en generacio, com soles els grans es mereixen.
Descansa en pau, mestre.