El fet de fer este articulet, no es atre que el de contestar de certa forma al senyor Flor, el qual hui, engalanat pels comissaris i nomenat (a l'igual que Camps) Cum Laude, no recorda ya els vells temps en que erem jovenets, en que jugavem en l'acera o els temps en que entrarem per la porta de darrere en Unio Valenciana.
¿Recorda senyor Flor? Yo si, pero no vaig a entrar hui en aixo, ni vaig a dir res d'un sopar en que mos dia "Hay que acabar con estos putos catalanistas, yo os ayudare.", ¿Per a que? si al final els que lluitaren contra el pancatalanisme politic, i de carrer, ho ferem de cor, i els que entraren a fer lo contrari acabaren venent-se al millor postor. I si, estic orgullos d'haver fet lo que vaig poder per Valencia, inclus seguixc estant orgullos de lo que faig, sempre i quant no me demostre algu lo contrari, i sempre i quant no me diga algu que he atentat contra ell, puix no es la meua intencio ni ha segut mai.
Pero anem a lo nostre, senyor Flor. Perque despres de llegir la seua tesis i el seu llibre, tinc uns peros per a voste.
Comença voste la seua tesis donant gracies al seu germa per ajudar-lo en la traduccio, puix tenint un germa filolec, era molt arriscat no demanar-li consell. Puix si, la veritat, era molt arriscat, i sobre tot, sabent voste com yo, que el seu valencià, el que va dependre en el si d'una familia "blavera", no es pareixia en res al català que hui volem impondre en Valencia, catala que per atra part pareix que domina perfectament son germa. Este fet, l'honra, la veritat, puix res millor per a un jujat universitari que vore com des del principi u intenta ser neutral en els seus arguments, i sobre tot vore com per a conseguir la major titulacio u recorre a experts en la materia, experts com el senyor Blasco, exFRAP, exsocialiste (d'a on el tiraren per presunta estafa), exPSI, exConvergencia Valenciana, i actual PPero, Ah, i actual imputat per quedar-se en els diners del benestar. Clar, ¿qui millor que ell per a ensenyar-lo com se pot desfer el valencianisme, i com se poden fer les coses de cor sense pretindre retribucions?. Per cert, ¿Este curriculum l'ha ficat en el seu llibre? Per que precisament yo he trobat hui unes noves declaracions que podrien ajudar-mos. A vore si les trobe... Mire, aci estan
Pero lo que mes m'apassiona de voste, es com intenta buscar entre el valencianisme la persona que estiguera lligada a l'antic regim, el Franquisme, la clau eixa que el permetera triumfar i ensenyar a tot lo mon d'a on ve el valencianisme. Puix ho sent, encara que intentant arreplegar dins del valenciansime a personages tan indignes com el propi Zaplana, o a persones que llunt de voler ser protagonistes ni ser recordades per dirigir cap entitat, volgueren sempre demanar en que podien ajudar en conte de impondre cap criteri ¿Que creu voste que pensaria d'aço el senyor Joan Gil d'aço?
Pero, com pot vore voste mateix, el valencianisme no te cap signe de l'antic regim, cap "exmandatari" (com voste diu, com si d'una empresa en conte d'un sentiment es tractara) pertanyia al Franquisme ni formà part d'este, pero com a sociolec i pensant en que deuria d'haver segut voste neutral, com intentava fer vore en la seua presentacio, ¿No deuria d'haver incluit en l'estudi als de l'atre bando? ¿Quants creu voste que eren, pertanyien o eren fills del Franquisme? Si vol li ho dic, yo si que ho he buscat. Pero pense que ara no es el moment. Igual en atra ocasio... De totes formes li deixe una foto prou aclaridora en que la nostra senyera fon feta presa i tractada en deshonra.
Obrir el seu llibre i llegir estes paraules de l'argenti Ernest Laclau "No es dolent condenar l'Holocauts, aixo faltaria. Lo incorrecte es que a la condena la sudstituixca l'explicacio" (segons l'autor "No és dolent condemnar l'Holocauts, faltaria mes. El fet incorrecte és que a la condena la substituixca l'explicacio") pareixia un bon presagi, amprar una frase condenant el nazisme, el totalitisme i sobre tot el genocidi. Pero no, i en rao el propi Winston s. Churchil apostillà "En el futur, els fascistes es faran dir antifascistes.". Rao, que me pesa, en acabant de vore com ha segut voste i en que ha quedat. Rao que ademes, m'ompli de tristor, puix al llegir el seu llibre, i encara que voste vol considerar guanyador al valencianisme, no ho fa, per que el valenciansime no es aixo que voste senyala com a blaverisme, valencianisme es el sentir d'un poble, un poble lliure, que ha vist com tant des de Madrit com des de Barcelona li s'han privat els seus drets, com el treball de tants i tants homens s'ha vist tacat per gent com voste que busca el detall per a criticar a l'autor. Segons voste el valenciasme va naixer en la decada dels 70 del sigle passat, ¿Quan escriuria per a voste les paraules Onofre Almudever? Per que a mi me consta que fon en la decada dels 60, pero del 1500. Pero.., ¿que es pot demanar a una persona que mostre com a proves "podríem qualificar-les com periodístiques més que no científiques" les entrevistes manipulades que se gastaren per al documental Del Roig al Blau...? Per cert,¿Qui diu eixe documental que lluità a favor de l'articul 151?
Per lo manco, sempre mos quedarà Vivers, o el Panterre. Encara que tristament ya no siga el mateix a on mos vegerem durant cert temps cantant cançons en valencià i buscant eixos llibres prohibits en els que per fi podiem vore i llegir l'autentic valencià, eixe que voste refusa,no entenc encara molt be el perque en el seu llibre i en la seua tesis, pero defengue. I sobre tot tornar a vore velles cares que ho deixaren tot pel cami, a canvi de l'oblit i el despreci que des del seu llibre se los fa. Tachant-los no de valencianistes, com ells demostraren en mes que contades ocasions, si no d'espanyolistes per no defendre la seua nova font d'ingressos, de la que hui voste defen en la mateixa ansia, que en son dia volia impondre per a les joventuts de carrer numeroses quanties de diners desviades d'Unio Valenciana, de les que voste deuria ser sempre el encarregat de racionar.
Per cert, i per a que no servixca mes de precedent, deixe'm soles fer-li una chicoteta resenya en el seu plantejament. El terme blavero, molt gastat per la seua nova i casposa afiliacio,i com no, en el seu llibre i en la tesis, es un mot naixcut en l'Espanya de Post Guerra, i en el que de forma burlesca, el Nou Regim (el del tio Paco, dirien en sa casa) es dirigia als valencians, i mes encara als republicans (anava en doble sentit, per ser estos nomenats, i orgullosos de ser, rojos), per tindre la gallardia i el poc trellat de tacar (o embrutar) els colors de la bandera de l'Espanya "Grande y Libre" en una franja blava coronada, quan estos eren republicans (antimonarquics) i sobre tot tenint en conte que Espanya ya no era una monarquia, si no que era per la "Gracia de Dios" una dictadura. Com voste pot vore, res mes llunt al significat que voste preten donar-li des del seu llibre i sobre tot des d'eixa tesis universitaria, en la que si be ya falten els pilars basics per al dit estudi que son la neutralitat, afegint-li les seues malinterpretacions. No soles no donen per a un llibre, si no que no entenc realment com donaren lloc a un aprovat. Ah, me s'oblidava, gracies a gent com voste, seguix guanyant la castellanisacio, per si no ho sabia, clar.
En fi, i com voste diu que seguim ofrenant Noves Glories a Espanya, pero deixe de la seua ma, el buscar un atre himne mes digne per a Valencia, mes republicà i sobre tot que siga aprovat per peticio popular pels alcaldes republicans de les tres grans capitals del nostre Regne. I que despres de ser prohibit durant els primers anys de Dictadura ( l'opcio valenciana, clar) i ser silenciat pels primers de transicio, i actualment pels finals de Democracia, seguixca tan viu i tan present en la ment i l'anima de tots els valencians.
Ah, atra cosa, i principalment a lo que anava, acusar ad algu de ser anticatalaniste, no es gens cientific, i manco quant realment es mentira, puix u no pot criticar ni estar en contra d'u que ha naixcut i defen a Catalunya, i damunt que possiblement ni conega. Pero si pot ser antipancatalaniste per que precisament eixe pensament, politic i imperialiste (que precisament no es mes que la politisacio per part de la dreta catalana de la renaixença), es el que ataca i preten fer desapareixer no soles al valencianisme, si no a tota la cultura, historia i tradicio valenciana.
Ah, i si per alguna d'aquelles vol que li aclarixca d'a on be el terme pancatalanisme o que significa realment Nazisme, no te mes que dir-ho, que yo encantat li ho aclarire i es mes, si vol, puc inclus ensenyar-li com deu ú d'actuar en la presentacio d'un llibre, quan ya de per sí, el tema del llibre i el seu contingut, es espinos per a la gent. I com es deuen de gravar els videos per a demostrar realment qui es el que incita i qui es realment el que es incitat. Per a que no li puguen dir a ú aixo de si manipula o no, ¿sap?
Un abraç, des d'este costat en que no m'he mogut. Encara que voste sap molt be, que raons i oferiments no me n'han faltat per a botar com voste de flor... en flor.
D'entre les ruïnes renaixerà un poble que serà capaç de recuperar tot allò que li havien furtat
sábado, 27 de octubre de 2012
jueves, 18 de octubre de 2012
IndinGAVs
Suponc que lo que no pensaren en eixa reunio de Lo Rat Penat de 1976, Rafel Orellano i molts atres bons valenciaistes, era que anaven a crear no soles un GRUP de valencianistes disposts a defendre l'identitat i la llengua valenciana, si no que anaven a crear tota una institucio que anava a servir de plataforma per al que viure de tot un Regne.
Eren anys dificils i el pancatalanisme, com de costum, estava ya molt ven arraïlat en el nostre Regne, no soles dirigia Universitats i oferia bons jornals als seus seguidors, si no que damunt començava a fer mossa dins dels partits politics. Tots sabem que refundar un partit no es llabor facil, i sobre tot que se necessiten molts mijos per a poder dur-ho a terme. I si per ad aixo i per a poder expressar les nostres creencies o sentiments hem de renunciar ad alguna cosa, ho devem de fer per be del partit.
Pero lo que passà en eixos moments dins dels partits valencians, no va ser soles renunciar ad algun punt en si, si no que va anar molt mes llunt, inclus a renunciar a l'identitat dels propis partits, i tot, aixo sí, d'una forma molt ben remunerada.
Franco estava a punt de morir, i els valencians haviem vixcut immersos en una letargia absoluta, gracies al bombardeig constant que sabiament dut a terme per Castella, mos havia fet dormir en el somi profunt de que "España es una, grande y libre".
I aixina reberem la mort de Franco, mes pronte en pena i en pessimisme. que en l'alegria que ho va fer el restant del territori espanyol. L'incertitut del que passarà, va omplir tots els nostres estaments, tant culturals com politics i eixa incertitut mos va dur inclus a abraçar atres dogmes, que encara que ficaven mes en perill la nostra integritat llingüistica i cultural, mos feyen despertar i sentir-mos poble. I es justament gracies ad eixe nou dogma i als diners que des d'alli venien, que els nostres politics, en la llinia de lo que venen fent des d'eixe moment, renunciaren a sa identitat i permeteren accedir al poder a tot aquell que en la bossa plena abraçava o se sentia atret per l'ideologia politica de cada u.
I es aixina com des del si de molts partits, se va optar per expulsar als seus dirigents o als sectors mes valencianistes per a poder impondre les tesis catalanes o millor dit pancatalanistes. Dins el PSOE, Lerma i Ciscar destruïren per complet a Del Hierro i el seu sequit, canviant en poc de temps la senyera per la marfega i el valencià per un dialecte que mes pronte feya riure que servia per a poder parlar. Per donar un eixemple prou conegut.
Pero no era tot pancatalanisme lo que circulava per Valencia, aixina el 12 d'Agost de 1976 (encara que he llegit en molts llocs el 23 de juny), Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil, La cambra oficial de comerç, l'Institut Valencià d'Economia, les Diputacions provincials de Valencia... solicitaren a l'Estat Espanyol l'autonomia economica, administrativa i cultural de la Regio Valenciana, lo que vindria a ser la primera demanda del ple dret d'Autonomia.
Pero tornem al GAV, ara que ya mos hem ficat en la situacio que se vivia en Valencia.
Orellano i molts mes, un dia al finalisar una reunio en Lo Rat Penat, pensaren en la possibilitat de crear un grup de gent, que no lligada a cap associacio cultural, poguera mostrar al poble que era lo que estava passant i que al mateix temps servira com a resistencia per a impedir l'ascens mes que imminent del pancatalanisme dins de tots els estaments, i com no, la desvalencianisacio que patia Valencia per culpa de la castellanisacio imposta durant els 40 anys de dictadura. I decidiren començar.
En primer lloc, feren una caravana informativa fins a Alcoy, a on el PSAN havia reeducat a la societat alcoyana fent-los creure que el nom d'Alcoy no era mes que un castellanisme (ocultant aixo si tot lo que l'historia li havia donat durant la llarga vida del poble), per ad aixo cada u tingue que recorrir al seu propi vehicul, i els que no ne tenien eren servilment acomodats en els que n'hi havien. La caravana tingue com a primer objetiu, l'alcalde, al que despres de buscar-lo durant casi tot el dia, el conseguiren trobar i al que li entregaren un panflet a on venia detallada tota la toponomia, i els moments en que esta era aplicada, d'Alcoy, dient-li ademes, que l'acatament en I era (com tots sabem) un catalanisme innecessari.
L'alcalde va prometre tindre en conte l'escrit, pero finalment va fer cas omis, per lo que pocs dies mes tart la caravana informativa va anar casa per casa entregant el panflet en ma de tots els ciutadans que obriren, i els que passejaven pel poble. Tot un exit i damunt gran per considerar que era la primera volta que se feya un acte aixina.
I d'esta forma naixque el GAV, el 9 d'octubre de 1977. Per a tal efecte, entre tots feren que fora el seu primer president En Rafel Orellano, puix realment d'ell havia naixcut l'idea i ell havia segut l'encarregat de liderar la primera caravana.
Pero esta associacio com totes tenia que contar en unes bases, que ademes anaven a ser les ideologies que marcaria al GAV:
Com em dit ans, eren temps dificils, temps en que tots voliem lo millor per al nostre Regne, pero en el que molts, amagats com a democrates tenien teixit un pla maquiabelic que estava dispost a afonar-nos i a deixar-mos sense identitat.
Com ya hem dit en varies ocasions, sobre tot des del PSAN, se va elaborar lo que voldien fora el nou Estatut del nostre Regne, La Proposta d'Elig (escrit Elx com en epoca castellana de postconquista), ometent el nom historic i llegal de Regne de Valencia, que mos havia acompanyat durant tot el temps en que ho forem i que era la forma vigent amparada per la llei, inclus vigent en eixe moment gracies al Real Decret del 30 de novembre de 1833 (Art.2) en que diu que "el Reino de Valencia el componen Castelló, Valencia i Alicante", vigent en eixe moment gracies a l'articul 5 del Codic Civil, cosa que no anava acceptar el GAV, i aixina ho va fer, intentant mostrar als politics i a tot el poble en general les estratagemes que des d'un sector minoritari pero recolzat per la banca i la burguesia catalana volien eliminar la paraula Regne per a abraçar la paraula Francesa Pais, que havia naixcut per a designar al nostre Regne en la Catalunya de finals del sigle XIX.
He d'aclarir que en epoca de republica, tambe batejaren en Pais el nostre Regne els republicans, pero com a Pais de Valencia, no de la forma en que ho fan els pancatalanistes (com han fet en l'academia politica) per a deslletimisar Valencia, dient-li valenciana, i deixant-la subjugada a una provincia mes dins de Catalunya.
Tambe tingue que lluitar contra Castella, que acabaria imponent-nos el nom de Comunitat de veïns, ya que reclamava per al nostre Regne tots els drets Florals que nos havien negat durant tants anys, i es que fins i tot si atenem a la seua expresio en si, i la busquem dins del mateix text sobre el Derecho Civil de España escrit per Federico De Castro en 1959 i reimpres en Madrit en 1984, en la pagina 211, podem llegir "la expresión Derecho Floral fué utilizada por primera vez, en un escrito dirigido en 1759 por el Claustro de la Universidad de Valencia al rey Carlos III en ocasión de su advenimiento al trono, reivindicando las instituciones civiles perdidas por el Reino de Valencia en virtud de los Decretos de Nueva Planta de Felipe V." ¿No ho heu estudiat en Educacio per a la Ciutadania?
Pero esta no va ser soles la lluita a la que va tindre que fer front el GAV, ademes, estava la llengua, que el pancatalanisme voldria fusionar en el catala, per a poder fer-la seua i apoderar-se dels nostres clasics.
Per ad esta lluita, el GAV soles contava en la documentacio, i eixa fon l'arma que va gastar, ensenyant als nous mestres en els seus cursos, i oferint-li al poble llibres i material mes que suficient per a que ho poguera fer (llibres infantils, per a adults, publicacions i reedicions de vocabularis, edicio de llibres sobre historia i cultura...)
Mes tart, pero seguint en eixos moments, el Pancatalanisme ajudat pel llavors President del Consell i de la, ya politisada i pancatalanisada fins als ulls, Universitat de Valencia va difondre la coneguda Bandera del Consell preautonomic, una marfega (com acunyaria el mateix GAV a la quatribarrada, per pareixer-se a un matalap o marfega antic) en l'escut del Ceremonios, que venia acompanyant al Regne de Valencia (l'escut clar) des de 1500 segons testimoniaria en 1909 Vicent Vives.
Eixa bandera, volien que fora reconeguda pel poble, per que segons els mateixos preautonomistes pancatalanistes i les creencies que impartien des de certs sectors de l'Universitat (Rotgla i Guia entre ells), la Real Senyera era un invent del Franquisme.
Per aixo, gran relevancia i un paper clau va supondre la coneguda Batalla de Valencia liderà pel GAV, que acabaria en la crema de la marfrega en el balco de l'ajuntament de Valencia.
Atre element pel que lluità el GAV va ser l'himne, que el Pancatalanisme considerava inventat i impost pel franquisme tambe, i que cert sector, aconsellat per Fuster, volia reemplaçar per la Moixeranga (eixa canço religiosa tan bonica i antiga originaria d'Algemesi), a la que inclus li arribaren a fer lletra (molt lleja, per cert) i que Fuster havia desijat, sense exit, que se convertira en l'himne dels Països Catalans. Molt tingue que lluitar el GAV en este sentit, puix l'Himne de l'Exposicio (nom original, pero que passaria a ser del Regne per acort dels alcaldes de Castello, Valencia i Alacant en 1925), aixina com la Bandera i l'escut del Regne, varen tindre que esperar fins al 13 de Decembre de 1984 per a que fora acceptat i inclos per mig de la Llei 8/1984
Aixina i to, el GAV, degut a que moltes de les coses que passaven ocurrien en la politica, va optar per recolzar a politics, i per engrossar les llistes d'algun que atre partit en els seus militants, i aixina fon com va entrar Orellana en UCD, que al mateix temps va servir per a que se mantingueren les propostes del GAV, i del restant de la societat valenciana, fins que mos enganyaren en Madrit, "...A los valencianos se nos habia convocado a Castellana, 3, por don Fernando con la urgencia de un traslado en avioneta particular que asi í nos dispuso. No fuimos informados, ni consultados, ni oídos, ni entendidos ni atendios oportunamente.
La ejecutiva nacional, seguin "supimos" en 15.1.1981 habia optado una amplia resoloción comprensiva de siete apartados por virtud de la cual se adpatan todos los procesos autonómicos al procedimiento previsto en el articulo 143 de la Constitución" (E. Attard Vida i muerte de UCD. Ed. Plamneta. Barcelona 1983.pag. 101.), dins d'eixos set apartats, mos negaven el reconeiximent de Regne, "Porque Reino es España" i mos inclourien en l'articul 143, en conte del 151 que mosatros voliem.
Pero el GAV no es rendiria i un temps mes tart d'esta decepcio, va seguir en la seua lluita i recolzant als politics que prometien retornar a Valencia el seu esplendor i respectar els seus signes d'identitat. Fent que en el 82, el GAV fora el principal colaborador de UV, arribant inclus a cedir-li totes les seus que el GAV contava en tot lo Regne (Seus, moltes d'elles, que ya no tornarien a ser del GAV i que en molts casos costarien molt d'esforç i sacrifici la seua recuperacio). Pero el recolzament el pedria UV una volta firmat del famos pacte del Poll, quan podent accedir a les conselleries de Cultura i Educacio, varen preferir butaques i la presidencia del Consell.
Pero mes tart, el GAV recolzaria un nou, i tal volta mes ilusionant proyecte, esta volta CV, que degut a l'ultim fracas electoral es troba hui en dia aletargat.
No deixant per aixo de recolzar al poble en totes les seues maifestacions com la de la plaça de bous en 1984 per a celebrar el 75 aniversari de l'Himne de Valencia, o la del 13 de Juny de 1997 en defensa de la Llengua Valenciana. Sense deixar de liderar tots els 9 d'Octubre la provesso civica (mireu esta joya de finals dels anys 90).
Pense que per eixe motiu, principalment, el GAV ha segut perseguit mediaticament durant molts anys pel pancatalanisme i pels partits en el poder, fins a casi conseguir el total rebuig de la societat ad esta associacio, inclus ha fet que foren expulsats d'Expojove, quan el GAV ha tingut que aguantar any darrere d'any insults i fins i tot furts en el seu estant durant la nit (denuncies que foren presentades, pero que encara estan esperant que s'obriga la pertinent investigacio), fent soles com a pecat el que les seues joventuts hagen ensenyat la llengua i la cultura valenciana als mes jovens, en jocs, pintures i musica.
Quedant per al recort ya imagens a on el GAV ajudava a formar-se a mestres, ajudava als pares a denunciar el pancatalanisme en les escoles, feya actes per a arreplegar diners, aliments inclus joguets per als mes necessitats, inclus oferia tots els dumenges en el Panterre actes, llibres i ensenyes valencianes per a tots els que volien acodir, comunicats en contra del nomenament de nous membres dins la AVLL... I apareguent en tots el mijos, soles els actes de protesta, que llevant dels ocasionats en la presentacio del llibre de Flor (ocasionats per membres d'atre colectiu principalment) i en acabant de les provocacions oferides des de la taula a on estava el presentador i l'escritor, entre atres, de paraules com "fuera esos fascistas", no han tingut mai caracter violent, ni tan sols volent-ho demostrar en l'infinitat de videos i provocacions oferides pels sectors mediatics.
Aixina i tot, hui, les coses han anat inclus a pijor, hui en el mon valencianiste inclus ningu recorda ya que fon el GAV; el primer en eixir al carrer a demanar justicia i llibertat; el primer en liderar les famoses caravanes informatives; el primer en recolzar tot lo valencià, inclus lo acabat de naixer (revistes, associacions, partits politics...); un dels firmants de les Normes del Puig; i tambe el primer en no acceptar unes noves "normes d'accentuacio" oferides pel duo Oronella-RACV, per considerar que no eixien del consens, i en acabant de que Lanuza i Fontelles abandonaren la RACV, l'unic que es va mantindre en contra publicament d'eixes normes fins hui, i l'unica associacio que ho denuncià en son moment; ningu recorda ya que fon el GAV el que va impedir en varies ocasions els avanços del pancatalanisme per tots els fronts, al mateix temps que s'ha oferit a ajudar totes les causes valencianes en conferencies, homenajes i premis. Hui molts preferixen vore en el GAV a membres fantasmes de E2000, i pensar que el GAV no es verdaderament una associacio cultural que utilisa l'accio en totes les seues formes (cultural, per internet, de carrer...). Una associacio a on molts espanyolistes deprengueren a voler a Valencia sobre totes les coses i a on des dels seus inicis convergiren nacionalistes i regionalistes.
Hui pareix que tots han oblidat que el GAV es precisament aixo, un GRUP d'ACCIO, i mentres haja un brot pancatalaniste que mos furte la nostra identitat, mentres els nostres fills siguen adoctrinats pel pancatalanisme, i mentres a tots el valencians mos se negue el dret a poder parlar, dependre i escriure correctament la nostra dolça Llengua Valenciana, estarem ahi denunciant-ho.
Per que fins que Valencia no torne a ser valenciana,continuarem indinGAVs.
Articul publicat en el SOM.
Eren anys dificils i el pancatalanisme, com de costum, estava ya molt ven arraïlat en el nostre Regne, no soles dirigia Universitats i oferia bons jornals als seus seguidors, si no que damunt començava a fer mossa dins dels partits politics. Tots sabem que refundar un partit no es llabor facil, i sobre tot que se necessiten molts mijos per a poder dur-ho a terme. I si per ad aixo i per a poder expressar les nostres creencies o sentiments hem de renunciar ad alguna cosa, ho devem de fer per be del partit.
Pero lo que passà en eixos moments dins dels partits valencians, no va ser soles renunciar ad algun punt en si, si no que va anar molt mes llunt, inclus a renunciar a l'identitat dels propis partits, i tot, aixo sí, d'una forma molt ben remunerada.
Franco estava a punt de morir, i els valencians haviem vixcut immersos en una letargia absoluta, gracies al bombardeig constant que sabiament dut a terme per Castella, mos havia fet dormir en el somi profunt de que "España es una, grande y libre".
I aixina reberem la mort de Franco, mes pronte en pena i en pessimisme. que en l'alegria que ho va fer el restant del territori espanyol. L'incertitut del que passarà, va omplir tots els nostres estaments, tant culturals com politics i eixa incertitut mos va dur inclus a abraçar atres dogmes, que encara que ficaven mes en perill la nostra integritat llingüistica i cultural, mos feyen despertar i sentir-mos poble. I es justament gracies ad eixe nou dogma i als diners que des d'alli venien, que els nostres politics, en la llinia de lo que venen fent des d'eixe moment, renunciaren a sa identitat i permeteren accedir al poder a tot aquell que en la bossa plena abraçava o se sentia atret per l'ideologia politica de cada u.
I es aixina com des del si de molts partits, se va optar per expulsar als seus dirigents o als sectors mes valencianistes per a poder impondre les tesis catalanes o millor dit pancatalanistes. Dins el PSOE, Lerma i Ciscar destruïren per complet a Del Hierro i el seu sequit, canviant en poc de temps la senyera per la marfega i el valencià per un dialecte que mes pronte feya riure que servia per a poder parlar. Per donar un eixemple prou conegut.
Pero no era tot pancatalanisme lo que circulava per Valencia, aixina el 12 d'Agost de 1976 (encara que he llegit en molts llocs el 23 de juny), Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil, La cambra oficial de comerç, l'Institut Valencià d'Economia, les Diputacions provincials de Valencia... solicitaren a l'Estat Espanyol l'autonomia economica, administrativa i cultural de la Regio Valenciana, lo que vindria a ser la primera demanda del ple dret d'Autonomia.
Pero tornem al GAV, ara que ya mos hem ficat en la situacio que se vivia en Valencia.
Orellano i molts mes, un dia al finalisar una reunio en Lo Rat Penat, pensaren en la possibilitat de crear un grup de gent, que no lligada a cap associacio cultural, poguera mostrar al poble que era lo que estava passant i que al mateix temps servira com a resistencia per a impedir l'ascens mes que imminent del pancatalanisme dins de tots els estaments, i com no, la desvalencianisacio que patia Valencia per culpa de la castellanisacio imposta durant els 40 anys de dictadura. I decidiren començar.
En primer lloc, feren una caravana informativa fins a Alcoy, a on el PSAN havia reeducat a la societat alcoyana fent-los creure que el nom d'Alcoy no era mes que un castellanisme (ocultant aixo si tot lo que l'historia li havia donat durant la llarga vida del poble), per ad aixo cada u tingue que recorrir al seu propi vehicul, i els que no ne tenien eren servilment acomodats en els que n'hi havien. La caravana tingue com a primer objetiu, l'alcalde, al que despres de buscar-lo durant casi tot el dia, el conseguiren trobar i al que li entregaren un panflet a on venia detallada tota la toponomia, i els moments en que esta era aplicada, d'Alcoy, dient-li ademes, que l'acatament en I era (com tots sabem) un catalanisme innecessari.
L'alcalde va prometre tindre en conte l'escrit, pero finalment va fer cas omis, per lo que pocs dies mes tart la caravana informativa va anar casa per casa entregant el panflet en ma de tots els ciutadans que obriren, i els que passejaven pel poble. Tot un exit i damunt gran per considerar que era la primera volta que se feya un acte aixina.
I d'esta forma naixque el GAV, el 9 d'octubre de 1977. Per a tal efecte, entre tots feren que fora el seu primer president En Rafel Orellano, puix realment d'ell havia naixcut l'idea i ell havia segut l'encarregat de liderar la primera caravana.
Pero esta associacio com totes tenia que contar en unes bases, que ademes anaven a ser les ideologies que marcaria al GAV:
- Regne de Valencia, com a nom historic i vigent del nostre territori.
- Llengua Valenciana, historica i com a tal indepent.
- Real Senyera Valenciana, com a bandera historica del Regne que ho era.
- Promocionar i difondre la cultura i llengua valenciana.
- Adoptar postures més actives que se traduïren en accions constants en el carrer.
Com em dit ans, eren temps dificils, temps en que tots voliem lo millor per al nostre Regne, pero en el que molts, amagats com a democrates tenien teixit un pla maquiabelic que estava dispost a afonar-nos i a deixar-mos sense identitat.
Com ya hem dit en varies ocasions, sobre tot des del PSAN, se va elaborar lo que voldien fora el nou Estatut del nostre Regne, La Proposta d'Elig (escrit Elx com en epoca castellana de postconquista), ometent el nom historic i llegal de Regne de Valencia, que mos havia acompanyat durant tot el temps en que ho forem i que era la forma vigent amparada per la llei, inclus vigent en eixe moment gracies al Real Decret del 30 de novembre de 1833 (Art.2) en que diu que "el Reino de Valencia el componen Castelló, Valencia i Alicante", vigent en eixe moment gracies a l'articul 5 del Codic Civil, cosa que no anava acceptar el GAV, i aixina ho va fer, intentant mostrar als politics i a tot el poble en general les estratagemes que des d'un sector minoritari pero recolzat per la banca i la burguesia catalana volien eliminar la paraula Regne per a abraçar la paraula Francesa Pais, que havia naixcut per a designar al nostre Regne en la Catalunya de finals del sigle XIX.
He d'aclarir que en epoca de republica, tambe batejaren en Pais el nostre Regne els republicans, pero com a Pais de Valencia, no de la forma en que ho fan els pancatalanistes (com han fet en l'academia politica) per a deslletimisar Valencia, dient-li valenciana, i deixant-la subjugada a una provincia mes dins de Catalunya.
Tambe tingue que lluitar contra Castella, que acabaria imponent-nos el nom de Comunitat de veïns, ya que reclamava per al nostre Regne tots els drets Florals que nos havien negat durant tants anys, i es que fins i tot si atenem a la seua expresio en si, i la busquem dins del mateix text sobre el Derecho Civil de España escrit per Federico De Castro en 1959 i reimpres en Madrit en 1984, en la pagina 211, podem llegir "la expresión Derecho Floral fué utilizada por primera vez, en un escrito dirigido en 1759 por el Claustro de la Universidad de Valencia al rey Carlos III en ocasión de su advenimiento al trono, reivindicando las instituciones civiles perdidas por el Reino de Valencia en virtud de los Decretos de Nueva Planta de Felipe V." ¿No ho heu estudiat en Educacio per a la Ciutadania?
Pero esta no va ser soles la lluita a la que va tindre que fer front el GAV, ademes, estava la llengua, que el pancatalanisme voldria fusionar en el catala, per a poder fer-la seua i apoderar-se dels nostres clasics.
Per ad esta lluita, el GAV soles contava en la documentacio, i eixa fon l'arma que va gastar, ensenyant als nous mestres en els seus cursos, i oferint-li al poble llibres i material mes que suficient per a que ho poguera fer (llibres infantils, per a adults, publicacions i reedicions de vocabularis, edicio de llibres sobre historia i cultura...)
Mes tart, pero seguint en eixos moments, el Pancatalanisme ajudat pel llavors President del Consell i de la, ya politisada i pancatalanisada fins als ulls, Universitat de Valencia va difondre la coneguda Bandera del Consell preautonomic, una marfega (com acunyaria el mateix GAV a la quatribarrada, per pareixer-se a un matalap o marfega antic) en l'escut del Ceremonios, que venia acompanyant al Regne de Valencia (l'escut clar) des de 1500 segons testimoniaria en 1909 Vicent Vives.
Eixa bandera, volien que fora reconeguda pel poble, per que segons els mateixos preautonomistes pancatalanistes i les creencies que impartien des de certs sectors de l'Universitat (Rotgla i Guia entre ells), la Real Senyera era un invent del Franquisme.
Per aixo, gran relevancia i un paper clau va supondre la coneguda Batalla de Valencia liderà pel GAV, que acabaria en la crema de la marfrega en el balco de l'ajuntament de Valencia.
Atre element pel que lluità el GAV va ser l'himne, que el Pancatalanisme considerava inventat i impost pel franquisme tambe, i que cert sector, aconsellat per Fuster, volia reemplaçar per la Moixeranga (eixa canço religiosa tan bonica i antiga originaria d'Algemesi), a la que inclus li arribaren a fer lletra (molt lleja, per cert) i que Fuster havia desijat, sense exit, que se convertira en l'himne dels Països Catalans. Molt tingue que lluitar el GAV en este sentit, puix l'Himne de l'Exposicio (nom original, pero que passaria a ser del Regne per acort dels alcaldes de Castello, Valencia i Alacant en 1925), aixina com la Bandera i l'escut del Regne, varen tindre que esperar fins al 13 de Decembre de 1984 per a que fora acceptat i inclos per mig de la Llei 8/1984
Aixina i to, el GAV, degut a que moltes de les coses que passaven ocurrien en la politica, va optar per recolzar a politics, i per engrossar les llistes d'algun que atre partit en els seus militants, i aixina fon com va entrar Orellana en UCD, que al mateix temps va servir per a que se mantingueren les propostes del GAV, i del restant de la societat valenciana, fins que mos enganyaren en Madrit, "...A los valencianos se nos habia convocado a Castellana, 3, por don Fernando con la urgencia de un traslado en avioneta particular que asi í nos dispuso. No fuimos informados, ni consultados, ni oídos, ni entendidos ni atendios oportunamente.
La ejecutiva nacional, seguin "supimos" en 15.1.1981 habia optado una amplia resoloción comprensiva de siete apartados por virtud de la cual se adpatan todos los procesos autonómicos al procedimiento previsto en el articulo 143 de la Constitución" (E. Attard Vida i muerte de UCD. Ed. Plamneta. Barcelona 1983.pag. 101.), dins d'eixos set apartats, mos negaven el reconeiximent de Regne, "Porque Reino es España" i mos inclourien en l'articul 143, en conte del 151 que mosatros voliem.
Pero el GAV no es rendiria i un temps mes tart d'esta decepcio, va seguir en la seua lluita i recolzant als politics que prometien retornar a Valencia el seu esplendor i respectar els seus signes d'identitat. Fent que en el 82, el GAV fora el principal colaborador de UV, arribant inclus a cedir-li totes les seus que el GAV contava en tot lo Regne (Seus, moltes d'elles, que ya no tornarien a ser del GAV i que en molts casos costarien molt d'esforç i sacrifici la seua recuperacio). Pero el recolzament el pedria UV una volta firmat del famos pacte del Poll, quan podent accedir a les conselleries de Cultura i Educacio, varen preferir butaques i la presidencia del Consell.
Pero mes tart, el GAV recolzaria un nou, i tal volta mes ilusionant proyecte, esta volta CV, que degut a l'ultim fracas electoral es troba hui en dia aletargat.
No deixant per aixo de recolzar al poble en totes les seues maifestacions com la de la plaça de bous en 1984 per a celebrar el 75 aniversari de l'Himne de Valencia, o la del 13 de Juny de 1997 en defensa de la Llengua Valenciana. Sense deixar de liderar tots els 9 d'Octubre la provesso civica (mireu esta joya de finals dels anys 90).
Pense que per eixe motiu, principalment, el GAV ha segut perseguit mediaticament durant molts anys pel pancatalanisme i pels partits en el poder, fins a casi conseguir el total rebuig de la societat ad esta associacio, inclus ha fet que foren expulsats d'Expojove, quan el GAV ha tingut que aguantar any darrere d'any insults i fins i tot furts en el seu estant durant la nit (denuncies que foren presentades, pero que encara estan esperant que s'obriga la pertinent investigacio), fent soles com a pecat el que les seues joventuts hagen ensenyat la llengua i la cultura valenciana als mes jovens, en jocs, pintures i musica.
Quedant per al recort ya imagens a on el GAV ajudava a formar-se a mestres, ajudava als pares a denunciar el pancatalanisme en les escoles, feya actes per a arreplegar diners, aliments inclus joguets per als mes necessitats, inclus oferia tots els dumenges en el Panterre actes, llibres i ensenyes valencianes per a tots els que volien acodir, comunicats en contra del nomenament de nous membres dins la AVLL... I apareguent en tots el mijos, soles els actes de protesta, que llevant dels ocasionats en la presentacio del llibre de Flor (ocasionats per membres d'atre colectiu principalment) i en acabant de les provocacions oferides des de la taula a on estava el presentador i l'escritor, entre atres, de paraules com "fuera esos fascistas", no han tingut mai caracter violent, ni tan sols volent-ho demostrar en l'infinitat de videos i provocacions oferides pels sectors mediatics.
Aixina i tot, hui, les coses han anat inclus a pijor, hui en el mon valencianiste inclus ningu recorda ya que fon el GAV; el primer en eixir al carrer a demanar justicia i llibertat; el primer en liderar les famoses caravanes informatives; el primer en recolzar tot lo valencià, inclus lo acabat de naixer (revistes, associacions, partits politics...); un dels firmants de les Normes del Puig; i tambe el primer en no acceptar unes noves "normes d'accentuacio" oferides pel duo Oronella-RACV, per considerar que no eixien del consens, i en acabant de que Lanuza i Fontelles abandonaren la RACV, l'unic que es va mantindre en contra publicament d'eixes normes fins hui, i l'unica associacio que ho denuncià en son moment; ningu recorda ya que fon el GAV el que va impedir en varies ocasions els avanços del pancatalanisme per tots els fronts, al mateix temps que s'ha oferit a ajudar totes les causes valencianes en conferencies, homenajes i premis. Hui molts preferixen vore en el GAV a membres fantasmes de E2000, i pensar que el GAV no es verdaderament una associacio cultural que utilisa l'accio en totes les seues formes (cultural, per internet, de carrer...). Una associacio a on molts espanyolistes deprengueren a voler a Valencia sobre totes les coses i a on des dels seus inicis convergiren nacionalistes i regionalistes.
Hui pareix que tots han oblidat que el GAV es precisament aixo, un GRUP d'ACCIO, i mentres haja un brot pancatalaniste que mos furte la nostra identitat, mentres els nostres fills siguen adoctrinats pel pancatalanisme, i mentres a tots el valencians mos se negue el dret a poder parlar, dependre i escriure correctament la nostra dolça Llengua Valenciana, estarem ahi denunciant-ho.
Per que fins que Valencia no torne a ser valenciana,continuarem indinGAVs.
Articul publicat en el SOM.
miércoles, 10 de octubre de 2012
9 d'Octubre de 2112
Hui
em desperte un poc desficios. Les meues mans estan plenes de formigo,
lo mateix los passa als meus peus. Pero el meu cos està normal,
soles sent descans. Com si haguera estat cent anys dormint.
Al
meu voltant res pareix igual. El meu llit ya no es de fusta, ni de
matrimoni ¿a on estarà ma dona?. ¿Que faig alli en mig d'aquella
nau?.
Intentant
recordar els meus pensaments s'amarguen, els meus recots veuen
pessar, agonia, impotencia. No fa molts dies estavem tots junts veent
baixar la nostra senyera. Si, Manolo, Jose, Sergio, Albert, Agusti,
Juli, el tio Pep, Mari... tots estavem alli. Si va ser ahir. ¿que
faig aci? ¿tan males varen ser les paelles de Manolo i Nacho? ¿O es
que la cassalleta d'ans i el "carajillet" no me provaren
del tot be?
No,
no crec que haja segut aixo, puix el cap el tinc tranquil i fresc.
com una rosa.
Fent-me
estes preguntes decidixc eixir, mirar dins la nau, dins d'aquell
almagasem a on es mesclen les senyeres amontonades i les maquetes de
lo que possiblement algun dia foren esbossos d'alguna falla.
Montonades de llibrets, que estan escrits en una llengua estranya, i
entre ells dates futures, anys que no viurem. Noticies que no
concorden, i montonades de SOMs denunciant atropells. ¿Que serà de
tu Valencia? ,puc vore en l'ultim en que apareix la seua data.
Dilluns 6 d'Octubre de 2070, un dia per a oblidar...
Una
llagrima aguaita pels meus ulls, pero aixo no pot ser. Deu ser alguna
broma. deu d'haver segut alguna mala passada. Tots sabien del meu
amor a Valencia, i sempre n'hi ha qui per a fer una broma, i sobre
tot el dia d'un natalici invertix temps i mes temps per a que tot
ixca perfecte. Puix se'n ha passat.
Al
fondo, veig un clavill, una llum de fora s'obri cami, pero es una
llum debil, pot ser un reflex. Pero aixina i tot em convida a
arrimar-me. No Fumeu, apareix pegat al mig d'una gran porta corredora
de ferro. El seu pany està rovellat, i una cadena fa de forrellat i
pastell. Eixint fora per un forat i entrant per atre. ¿que puc fer
per a eixir?
Pero
just en mig, just baix del lletrero un atre pany, sense encadenar
m'ompli d'esperança. Si la clau que n'hi ha penjada fora bona per a
obrir, podria eixir d'este mal son.
Aixina
es que ho prove, i veig com entre soroll de rovell i chillar de
ferralla s'obri la porta, i apareix un carrer. Darrere queden els
montons de llibres i esbossos, de revistes i possiblement recorts.
Pero no pot ser mes que una broma. El carrer i la gent me donaran
solucions. ¿Per que no eixir i comprovar-ho?
I
dit i fet, una volta fora, el meu cap recorda eixe lloc. Fa uns anys,
no tants crec, que vaig estar alli. Si, vaig estar alli sopant, si en
lo carrer. Era estiu, i era el dia de "la Punjà", la barra
estava just alli, pero... ¿que fan eixes finques tan grans alli? ¿I
quin nom te el carrer? ¿Ya no es Sant Josep Artesà?. Aço ya no
pareix una broma. ¿I el museu faller... a on està? I l'horta, ¿que
ha segut de tu Valencia?
No es
normal en mi pedre els papers, pero en circunstacies com estes en que
veus canviar tantes coses, el cap reacciona sempre de forma
inconscient, i eixa inconsciencia em du de nou a la nau. No vullc
fugir, soles vullc saber. Tinc que vore que mos ha fet viure aço.
Suponc que eixos SOMs ho diran...
Giner
de 2013, una nova llei, votada ahir, dijous 17 de Giner, en les Corts
aprova per unanimitat de totes les forces politiques, obliga a passar
a dilluns les festes del 9 d'Octubre i Sant Josep. Arraconant aixina
el sentiment majoritari el poble valencià. El GAV convida a totes
les formes i grups interessats per a protestar i fer-mos sentir.
16 de
Març de 2020, Soles cinc falles seguixen plantant-se en no poques
dificultats. L'ajuntament seguix obligant-les a cremar en dilluns, la
Comunitat Europea prohibix els focs artificials, i els coets ya no
sonen en les nostres despertades. Les bandes de musica dels nostres
pobles ya casi han desaparegut, pero aixina i tot, enguany el GAV
celebrarà la "Cremà" el divendres 19. Sant Josep es el
sant de les falles, i les falles formen part de la nostra historia.
9
d'Octubre de 2051, per fi enguany, i contra tot pronostic, el 9
d'Octubre, dia nacional de tots els valencians, dia en que el Rei
Jaume I conquistà Valencia de mans dels musulmans torna a
celebrar-se el seu dia. Hui hem pogut fruir del dia. Alguns hem anat
de nou al parterre, a deixar-li la nostra ofrena al que va ser Rei de
tots els valencians, al que nos va donar uns Furs i nos va definir
com a poble independent. Vint, hem segut, entre mirades de sorpresa i
d'indiferencia. Pero ho hem fet de cor i per a mor a la nostra terra.
Sabem que no es facil, puix l'adoctrinacio en els mijos i el
furtar-mos la nostra identitat poc a poc ha tingut els seus fruts.
Hui poca gent recorda aquelles manifestacions multitudinaries en que
com a bons fills acompanyavem la Real Senyera fins al Parterre,
inclus ya molts no coneixen la nostra historia, els nostres
defensors, els fills de la nostra terra que ho donaren tot per ella.
Hui, el "deixe que pensem per voste" s'ha convertit en atra
forma d'esclavitut, i el ofrenar noves glories a uns i atres nos ha
dut fins i tot a dubtar realment qui som i d'a on venim, pero lo
pijor de tot es que Valencia navega sense rumbo cap a un forat
identitari que li impedix protestar o eixir al carrer per a demanar
els seus drets. Hui Valencia es un simple tros de terra a on els seus
fills sense espirit nacional, son incapaços d'entendre que un dia
forem Regne, i que arribarem a ser envejats pels territoris veïns,
que teniem una llengua, uns autors i sobre tot un sigle d'Or que
habilment nos fon arrebatat. Hui Valencia no es mes que un nom, una
territori sense anima i una poblacio sense llibertat. Firmat UDPoble.
Dilluns
6 d'Octubre de 2070. Editorial. Hui no vos diem adeu, soles vos
deixem caure un fins ara. No es facil per a mosatros acabar esta
publicacio, ni tancar les portes d'una entitat casi centenaria com la
nostra, ya no servix de res. Molts i moltes han segut els fets i les
raons que mos obligaren a naixer en els 70 dels sigle passat, pero
principalment un ha segut el motiu d'eixe naiximent, el mateix motiu
que mos ha fet seguir lluitant fins hui. L'amor per Valencia, l'amor
per la seua terra, per la seua gent, i sobre tot l'amor per la seua
cultura, la seua llengua i l'orgull de ser i sentir-mos valencians.
Pero hui ya ningu recorda estos drets, eixe orgull de ser i sentir-se
valencià. Hui uns defenen un espai dins la xarcia, atres seguixen
lluitant per que per fi mos incloguen dins d'uns fantasiosos Països,
i mentres, els nostres mandataris creen en les escoles chiquets sense
anima, sense pensament, sense llibertat, que atrets per
l'evolucionisme preferixen jugar al Rugby que a pilota (Ay pilota,
pilota valenciana. ¿qui sap quants anys sense vore un trinquet?).
Els trinquets s'han assolat per a construir finques, o polideportius
a on soles es pot jugar a Padel o Rugby. ¿Que ha segut de tu
Valencia?
Pero
hui hem tingut una nova noticia. En acabant de viure un març sense
falles, hem vist desapareixer festes com la de la Salut de l'any
passat, per que la dolçaina ya no es un bom instrument, ara el
eigenharp trau un millor sonit. Ya no es precis comprar-se un tabal,
hui qualsevol aplicacio pot fer ritme en un Tenori. I la moixaranga,
ay la moixaranga. es pergue, va morir agonisant uns anys mes tart que
els bastons, com tambe ho feren els cavallets del corpus, els cabuts
o inclus la carchofa. Ya ningu vol ballar estos balls. Hui tots
dancen junts i en rogle, en un vall grec que mes que a una jota es
pareix a una rinya de gats (¿que ha quedat dels boleros?)
Pero
tot no pot ser mal, la finca de Serrans seguix reproduint en imagens
totes les nits la proyeccio de lo que fon eixes Torres, inclus si
circulem per l'antiga Guillem de Castro, hui Il·lustrissim Gonzalez
Pons, podem vore l'holograma de les de Quart, inclus l'estatua del Palleter.
Encara que durant uns anys va ser censurada quan entraren en el
govern els afrancessats, hui es pot tornar a vore com la veiem
mosatros de chicotets.
Millor
sort corre el Micalet, que engalonat de llums i creus encara seguix
erigit en son lloc, lloc de pelegrinage que encara hui molts bons
valencians seguim recoreent per a arribar a la Basilica a on de forma
miraculosa seguix en el seu mateix lloc la nostra Mareta. Eixa que
fon prohibida i que fon furtada al poble, eixa mateix que ya no ix el
seu dia gran. ¿Que serà de tu Valencia? Si el teu poble ya no
festeja cap festa ni cap estacio. ¿Vindran temps millors o seguirem
tots plorant fins que morim de desesperacio?
No
queden mes SOMs, ni mes revistes ni llibrets fallers. ¿que va fer
que les falles moriren en el 2069? ¿Per que va desapareixer la
Moixaranga, i els balls? Tinc que eixir, tinc que preguntar. Aço ya
no pareix una broma. Ara comence a recordar.
Sempre
m'havia agradat l'idea de despertar dins d'uns anys, de vore com
haviem segut capaços de millorar la nostra vida, de fer una Valencia
gran. Inclus entre bromes he dit que m'agradaria reviure-ho... Pero
no pensi mai que aço acabara aixina, mai pensi que moririem com a
poble... Quin pesar tinc, necessite saber mes, tinc que parlar en
algu.
Eixint
cap a la llum del carrer, pareix que siguen les cinc. Pot ser les
sis. D'un dia de primavera d'hivern, que encara que no fa molt de
fret, pels tolls que es veuen en lo carrer pareix que ahir va ploure.
Pero no estic segur del tot a on estic, encara que eixa image dins de
la meua ment em fa pensar que estic en la ciutat fallera. Un chic
jove s'acosta. Pareix un robot, du uns pantalons d'una mescla de tela
i paper d'alumini, ulleres de sol (com tots els jovens) i pareix que
parla a soles. Sense dubte es un jove.
-
Perdona jove, m'he perdut, no se a on me trobe, ¿me pots ajudar?
-
Perdones señor pero no l'entingui, pare qui parle como antaño lo
fieron mons abuelos.
.
¿Estic en Valencia?
-
¿Valencia? ¿es vuecencia estranger? No pare que parlas com yo.
Valencia va hi ser antaño, avui es Valanç.
-¿Valanç?
¿I a on estic, com puc anar a l'ajuntament, a la Basilica?
-
Aiuntamient hi es una eina ancestral, avui no existeixi. La Basilica
si se donde hi es.
-
¿Podries indicar-me?
- A
las hores hi voy alli, no al mesmo lloc, pero hi es propero. Sols hi
te que esperar.
-
¿Esperar?
I en
eixe moment, just al costat de la nau, el jove es va pedre en un
edifici extrany, pareixia com si no estiguera acabat, pero al mateix
temps, una infinitat de llums feyen vore que no era aixina. ¿estariem
celebrant alguna festa especial? Un so desconegut em va fer tornar a
la realitat....
Si
era un coche, yo diria que aixo era molt menut i lleig, i si era un
coet, li faltava la cua i les ales.
-
Entri i asseurese.
I
entrí. Molts comanaments per tots els llocs, plens de dibuixos i en
conte de volant, una pantalla. Aixo sense dubte era el futur, i ara
comprenia el per que els semafors tenien eixes formes tan rares. Els
hologrames ens permitien o negaven el pas, les finques teixien ponts
per a creuar el carrer a altures de vertic, i alla llunt, si alla, es
veia l'holograma de les torres de Quart, i eixe edifici que teniem
quan creuavem el riu, era sense dubte el de Serrans. Pareixien les
torres, pero eren tot finestres, d'oficines suponc. Pero... ¿A on va
este chiquet? Que ya no n'hi ha fosoooooo.
Pero
davant la meua sorpresa, una porta que simulava el foso es va obrir i
entrarem dins de l'aparcament. Un edifici gris i sense vida, ple de
llum blanca que recordava mes unes antigues oficines que eixa sinuosa
modernor. Aci no hem canviat no.
- Si
segueix por aqui, a la dreta trobarà la Basilica.
A la
deta trobarà la Basilica, per fi he sentit alguna paraula
valenciana, si havera dit Seu, encara que clar deuria haver-li
demanat anar a la Catedral. Haguera plorat segur.
-
Gracies, i perdona la molestia.
-¿Molestia?
No hi hay. Mercy a vos.
Recorde
este carrer, pero... ¿com es dirà la plaça dels Furs? Plaça de la
Dictotució.
Quin
nom mes lleig, yo que sempre lluiti per recuperar els nostres Furs,
aço sona a dictadura. Tindran rao els SOMs.
Be,
vaig a la basilica, la meua mareta no es pot haver deixat aniquilar.
Mira aixo pareix un rellonge.
10:30
Diumingo: 9 de Octobre de 2112.
Suponc
que voldrà dir dumenge, un moment ¿dumenge, i este chic treballant
en les oficines? ¿I la gent?, soles estem aci quatre gats. Segur que
estan tots en la plaça de l'ajuntament. Huy, de que em sona a mi
este nom. Carrer de las Corts. A si, aci estaven les Corts, pero no
recorde el nom del carrer aixina. Recorde inclus a on veniem a
comprar ciris per a festes. ¿I eixe edifici? Pareix una carcel de
formigo. i els lletreros. "Pareds electricas, prohivid pintar".
Lo dit, una carcel, mira la Basilica. ¿I la plaça? ha desaparegut.
Pareix un atre edifici com el d'ans. Ara ho comprenc, es un garaig
pero per a avions com eixe que m'ha dut.
¿Per
a on s'entrarà a la Basilica? Mira, Entry... Aixo serà...
Caigut
de genolls en el cor abatut i sense apenes respiracio alce el cap,
alli està ella, passant els anys. La veritat es que la Basilica està
amagada entre edificis i garajos, pero suponc que els bons valencians
seguiren venint a vore't. Pero hui es dia gran, no tens flors. Contam
mareta, dime que ha passat...
De
repent, un home m'agarra del braç:
-
Alces bon home, no plore per ella.
- No
ho faig per ella ho faig per tots els valencians.
-
Vinga, assente's al meu costat, no gaste eixes llagrimes, ningu
elegix el desti dels homens, son ells els que el fan realitat.
-
Pero com es possible, forem Regne, teniem historia, i parlavem tots
valencià.
- I
el parlem, la rinya entre mosatros va fer unir-se dos fronts, i tant
uns com atres sacrificaren Valencia, per interessos i vots.
-
Pero el poble volia lluitar, s¡oponia ad eixa realitat. I aixina
naixqueren partits per a reviure eixes sensibilitats. Uns foren
comprats pels veïns, atres ben recompensats per l'estat, i una volta
sense repressentacio va ser facil, ya tot estava cantat. L'historia
es va borrar, ningu recordava ya dies passats, mes tart la llengua i
per fi, nostra identitat. Yo plore per Valencia, i voste pels
valencians, pero estiga tranquil que per molt que plorem ells ya han
donat l'esquena. No volen seguir lluitant.
-
Pero tu parles valencià, tu no parles eixe guirigall.
- Yo
vaig ser criat en valencià, i amagades el vaig estudiar, pero hui
patixc per que mons fills ho rebugen i preferixen parlar en
destrellatat.
-
Pero ¿quants com tu queden? aço es pot solucionar.
- No
patixca, i acompanye'm, yo li mostrare la veritat.
I
aixina eixint per la Basilica, carrer Micalet o con vullga que li
hagen ficat, eixirem per la Reina, Fins al carrer Sant Vicent.
-Mire,
¿recorda voste este traçat?
- Si,
aci mos detenien, fins que els politics ya havien ho festejat, i quan
eixien del Te Deum i del convit venien per a continuar, tots junts
pel carrer la Pau, i aixina fins al Parterre arribar.
-
Pero aixo fa molts anys. Yo no ho he vixcut, i recorde que mon pare
ho contava com en temps d'antany.
- Si
fa molts anys, no te dic quants ne fa, perque no t'ho creuras.
-
Mire ya es veuen les banderes.
- ¿I
Vinatea? ¿A on està?
-
¿L'estatua del moro? La llevaren, recordava temps de derrotes, quan
els moros manaven sobre mosatros.
-
Pero Vinatea fon cristià, ell va lluitar pels nostres drets i
gracies ad ell el nostre Regne es quedà intacte.
- Pot
ser, no se tant d'historia, pero ara diuen que la font es veu mes
gran.
- ¿I
que fan eixos en Senyeres alli chillant?
-
Volem vore nostra Senyera, per que sabem que la tenen ahi amagà.
Pero les vostres donen llastima, si pareixen mes pronte draps.
-
Mire alli dalt en la finestreta, a vore si la conseguixen ensenyar.
-
Corre la policia, vinga bon home i faça's el despistat.
Mare
meua quin susto, a pals se'ls endugueren, manco mal que yo no
pareixia el seu acompanyant. Pero qui manarà aci, que mos neguen
fins l'identitat?
Ara,
ya soles no mes me queda un lloc per a anar, suponc que el Parterre
encara estara igual. I aixina m'encamine no sense deixar de mirar a
tots els costats. Aço es el futur, Carcels de formigo a on els
politics decidixen per mosatros, policies que no deixen que quatre
chics ensenyen la Real Senyera, fills que rebugen parlar la llengua
dels seus pares i ciutadans sense consciencia ni identitat que
treballen fins dumenge, com si d'un dimarts normal es tractara. Aço
es el futur. Mes valia haver rebentat.
Mira
aço es el Parterre, si, es aço. pero, eixa mata verda del mig... ¿a
on està Jaume I?
Yo
recorde que estava aci, just a on està esta mata verda tan gran. Aci
n'hi havia un pedestal.
¡Com
este!
A
vore si puc vore mes amunt, tal volta estirant d'este tronc... Ahi
està "... año MDCCCXC Valencia agradecida..." Collons i pensar que
aixina i tot em cauen unes llagrimes. No tinguerem collons ni
d'escriure correctament en Valencià este retaule. I pensar que per a
poder fer l'estatua tingueren que desfer cinc canons i un obus que
foren duts des del castell de Peniscola...
I
aixina caic entre plors de rabia i tristea, entre cansanci i
desesperacio. ¿Com ha segut possible Valencia que els teus fills no
hagen sabut defendre't? ¿Quins interessos o beneficis veren en les
terres veïnes per a renunciar a tu?
¿Com
es capaç un fill d'abandonar a sa mare i manco sabent que si ho fa
la pedrà fins sempre.? Quedat en mon cor ho Valencia i deixa que les
fulles que tapen ta memoria moren al menjar el veri que passeja per
les meues venes i de l'agror de la meua fel. Al sentir que podent ser
tu la mes envejada hui patixes seent un infern.
¿Que haurà segut de tu, Aledua?
¿Que haurà segut de tu, Aledua?
sábado, 6 de octubre de 2012
¿Por, Vergonya o mala follà?
Suponc que tots estem acostumats a sentir estes paraules, per dir-ho d'alguna manera, estes paraules formen part del nostre vocabulari des de fa centenars d'anys. Pero aixina i tot, existix un, l'ultim, que te un significat especial en valencià, un significat, que pot resultar inclus agressiu, per tant demane disculpes als que puguen resultar ofesos quan acabe l'articul, pero, aixina es la vida, i aixina es com pense contar-la, ara i sempre, per molt mala follà que tinga per a uns o atres. Per cert, per als que no son valencians, dir-los que el seu equivalent, no es igual a la seua traduccio, com molts pretenen quan ampren paraules d'atres llengües i pretenen introduir-les en Valencia, tal com sonen, o en la majoria dels casos traduint sense mes.
Fa uns anys, parlant en un amic d'infancia, comentavem sobre les persones que coneixiem i sobre tot les que haviem conegut durant la nostra vida. La veritat, resulta gratificant recordar aixo, pero al mateix temps ens fa recordar els anys que tenim, i com no, la mala follà que han tingut alguns dels que coneguerem de jovenets, i la forma tan cinica d'atres que han canviat de pensaments i plantejaments com qui canvia de calcetins.
Pero aixina i tot sempre es grat recordar.
Per aixo, hui, he tingut un recort especial per a un home, que d'alguna forma ha marcat un ans i un en acabant aci, en el nostre Regne, encara que ell li diga Pais. Vaig a ometre ara el nom, a vore si aixina encara que siga de moment tambe evite un poc descalificatius.
Corria l'any 80, era estiu i com de costum, molta gent mos reuniem per a parlar sobre diversos temes valencians, en la majoria parlavem sobre les coses que es deurien de millorar, i sobre el mal que donar l'esquena a certs problemes podria carrejar-mos al cap dels anys (quanta rao amagada en les nostes esquenes), sobre les millores en llengua que estavem veent i sobre tot per la consciencia valenciana del poble, que anava en aument dia a dia. Inclus recorde, que en les files dels pintaiglesies, hi hague per causes desconegudes un llauger aument de seguidors. Entre ells un chic d'Oliva, que a penes contava en 16 anys i que ya era conegut per haver creat en el seu institut un grupet motejat Maximilià Thous... (si alçara el cap el pobre home, que per cert, no va perdre mai els drets d'autor de l'himne, si no que tant ell com el mestre Serrano, donaren eixos drets a la Casa de la Caritat per a que aixina quan sonara l'himne servira per a ficar un plat de calent (per als que busquen fantasmes a on no n'hi han))
Este Grupet, es va juntar en ACPV per a poder fer un acte en Alacant, i per lo vist, el nostre amic, degue de fer-ho prou be, encara que no fora ell el que la va dirigir, puix uns mesos mes tart, ya formava part, aixo si a mija jornada, de l'Equip de l'incansable Queti (la ma dreta d'Eliseu i el motor en l'ombra d'ACPV).
I aixina entre "faenes" en ACPV i bachillerats i COU, va ser com el nostre personage, que havia entrat eixe mateix any en el Partit Nacionalista del Pais Valencià, seria un dels impulsors del nou Unitat del Poble Valencià en 1982. Pero pareix ser que la seua curta edat i el que n'hi havia gent major per a ocupar els carrecs el feren quedar-se en l'ombra, encara que aixo no lleva el que presidira les seues joventuts, i fora suplent al Senat en el 86 i 32on en la llista al congres per Valencia en 1996.
En fi, dir que en el 99 ya era cap d'un nou partit i que fins hui es el seu lider.
Seguidor incansable de Fuster i admirador d'Eliseu Climent, de qui arreplegà no soles les idees, si no que tambe l'ajuda per a que Pujol finançara, Via Burguera, el seu partit. Mos te acostumats a les seues protestes als politics per que no li garantisen la seguritat el 9 d'Octubre en la provesso, pero en acabant, per la vesprada no dubta en agarrar la pancarta de son tio Eli . ¿Qui garantisa durant eixa provesso la proteccio dels bons valencians, els pots de pintura dels seus "nens"?. Pero ademes, en quan te una oportunitat, corre cap a Barcelona a felicitar a Mas (pel seu nomenament com a president), a celebrar la "diada", o a posar junt a una "estelada" junt al tren en Madrit.
O siga i per a resumir, un home que justament guarda dins del seu repertori una frase que fins i tot es hui coneguda per tots, no per que l'inventara ell (que no ho ha fet), si no degut als avanços tecnologics.
"Cal adaptar-se o desapareixem"
Una frase que ell ha sabut seguir al peu de la lletra estos ultims cinc anys, passant d'aplaudir la desplegada de "l'estelada" en 2008 a immediatament en acabant en 2009, demanar a la policia proteccio per als seus seguidors, i com no, a inclus demanar a CIU (que curios) que demanara en la Cambra de Ministres que el delegat del govern garantisara la seguritat dels seus porritos.
Se que ad estes hores, molts sabreu ya de qui parle, i sobre tot, molts dels que no ho sabeu, pensareu que eixa persona deuria demanar perdo primer als valencians per a en acabant poder, no soles tocar la nostra Real Senyera, si no que anar en companyia d'ella en la provesso.
Per que si, el seu segon llinage es Català, com el de la seua dona, pero lo que voste no sap es que eixe llinage no correspon a lo que voste preten, puix naixcut en França dins la casa del mateixos ducs d'Aquitania, no soles no denota volença per la regio veïna, si no que foren precisament els dels seu llinage els que condenaren a l'esclavitut als pavesos, i d'eixa mateixa rama, pero ara en sanc aragonesa i senyors de Cervera (Lleida pertanyia a Arago en eixa epoca), Arnau Guillem i Guillem Ramon arribaren a Valencia durant la conquista, i foren senyors de Gilet. Pero tinga en conte voste, que els seus descendents,tingueren que provar la seua noblea en l'orde valenciana de Montesa, i que per molt que li pese, es consideraren valencians des de l'inici, com demostra atre Català, Joan Batiste, descendent dels mateixos, que aixina ho testifica en el seu matrimoni en Maria Ribot.
Pero voste no pareix vindre d'eixa rama, puix moltes voltes la vida es creua en diferents corrents, i pareix mes fill d'un atre Arnau Català (sense el Guillem), un trobador provençal que era motejat el "Tremolera" i distraïa tant al Comte de Provença. Beltran I com als d'Urgel, Pallars i com no al de Barcelona, Raimon Berenguer I. Pot ser mentres son fill Pere Raimon de Barcelona matava a sa madrastra Almodis de la Marca. ¿Preten voste tambe entretindre'ns mentres els seus companyons del Nort maten a la nostra mare Patria?
Realment aixina es, per lo que esta nova estrategia mos te un poc desconcertats. ¿realment voste es sent valencià? ¿O es una nova adaptacio a l'entorn per a no desapareixer? ¿O fa voste de cor, o seguix les instruccions de Pujol quan dia que "Catalunya no s'ha sabut vendre en el País Valencià? Si damunt heu copiat inclus el Logo de la campanya de Mas.
En fi ¿Sap que per a anar a la provesso en el cap ben alt, deuria demanar perdo i sobre tot acceptar la Real Senyera com a bandera del nostre Regne? ¿Quin sentit, si no el d'entretindre, pot tindre este fet si no ho fa u de cor i arrepenedit de les seues antigues i actuals declaracions?
No se, pero per a mi no es precisament la por ni la vergonya lo que el mou a desfilar eixe dia, que per cert, no n'hi hauran camares de Canal 9 per a furtar-li uns segons a Fabra, ¿serà la mala follà?
Fa uns anys, parlant en un amic d'infancia, comentavem sobre les persones que coneixiem i sobre tot les que haviem conegut durant la nostra vida. La veritat, resulta gratificant recordar aixo, pero al mateix temps ens fa recordar els anys que tenim, i com no, la mala follà que han tingut alguns dels que coneguerem de jovenets, i la forma tan cinica d'atres que han canviat de pensaments i plantejaments com qui canvia de calcetins.
Pero aixina i tot sempre es grat recordar.
Per aixo, hui, he tingut un recort especial per a un home, que d'alguna forma ha marcat un ans i un en acabant aci, en el nostre Regne, encara que ell li diga Pais. Vaig a ometre ara el nom, a vore si aixina encara que siga de moment tambe evite un poc descalificatius.
Corria l'any 80, era estiu i com de costum, molta gent mos reuniem per a parlar sobre diversos temes valencians, en la majoria parlavem sobre les coses que es deurien de millorar, i sobre el mal que donar l'esquena a certs problemes podria carrejar-mos al cap dels anys (quanta rao amagada en les nostes esquenes), sobre les millores en llengua que estavem veent i sobre tot per la consciencia valenciana del poble, que anava en aument dia a dia. Inclus recorde, que en les files dels pintaiglesies, hi hague per causes desconegudes un llauger aument de seguidors. Entre ells un chic d'Oliva, que a penes contava en 16 anys i que ya era conegut per haver creat en el seu institut un grupet motejat Maximilià Thous... (si alçara el cap el pobre home, que per cert, no va perdre mai els drets d'autor de l'himne, si no que tant ell com el mestre Serrano, donaren eixos drets a la Casa de la Caritat per a que aixina quan sonara l'himne servira per a ficar un plat de calent (per als que busquen fantasmes a on no n'hi han))
Este Grupet, es va juntar en ACPV per a poder fer un acte en Alacant, i per lo vist, el nostre amic, degue de fer-ho prou be, encara que no fora ell el que la va dirigir, puix uns mesos mes tart, ya formava part, aixo si a mija jornada, de l'Equip de l'incansable Queti (la ma dreta d'Eliseu i el motor en l'ombra d'ACPV).
I aixina entre "faenes" en ACPV i bachillerats i COU, va ser com el nostre personage, que havia entrat eixe mateix any en el Partit Nacionalista del Pais Valencià, seria un dels impulsors del nou Unitat del Poble Valencià en 1982. Pero pareix ser que la seua curta edat i el que n'hi havia gent major per a ocupar els carrecs el feren quedar-se en l'ombra, encara que aixo no lleva el que presidira les seues joventuts, i fora suplent al Senat en el 86 i 32on en la llista al congres per Valencia en 1996.
En fi, dir que en el 99 ya era cap d'un nou partit i que fins hui es el seu lider.
Seguidor incansable de Fuster i admirador d'Eliseu Climent, de qui arreplegà no soles les idees, si no que tambe l'ajuda per a que Pujol finançara, Via Burguera, el seu partit. Mos te acostumats a les seues protestes als politics per que no li garantisen la seguritat el 9 d'Octubre en la provesso, pero en acabant, per la vesprada no dubta en agarrar la pancarta de son tio Eli . ¿Qui garantisa durant eixa provesso la proteccio dels bons valencians, els pots de pintura dels seus "nens"?. Pero ademes, en quan te una oportunitat, corre cap a Barcelona a felicitar a Mas (pel seu nomenament com a president), a celebrar la "diada", o a posar junt a una "estelada" junt al tren en Madrit.
O siga i per a resumir, un home que justament guarda dins del seu repertori una frase que fins i tot es hui coneguda per tots, no per que l'inventara ell (que no ho ha fet), si no degut als avanços tecnologics.
"Cal adaptar-se o desapareixem"
Una frase que ell ha sabut seguir al peu de la lletra estos ultims cinc anys, passant d'aplaudir la desplegada de "l'estelada" en 2008 a immediatament en acabant en 2009, demanar a la policia proteccio per als seus seguidors, i com no, a inclus demanar a CIU (que curios) que demanara en la Cambra de Ministres que el delegat del govern garantisara la seguritat dels seus porritos.
Se que ad estes hores, molts sabreu ya de qui parle, i sobre tot, molts dels que no ho sabeu, pensareu que eixa persona deuria demanar perdo primer als valencians per a en acabant poder, no soles tocar la nostra Real Senyera, si no que anar en companyia d'ella en la provesso.
Per que si, el seu segon llinage es Català, com el de la seua dona, pero lo que voste no sap es que eixe llinage no correspon a lo que voste preten, puix naixcut en França dins la casa del mateixos ducs d'Aquitania, no soles no denota volença per la regio veïna, si no que foren precisament els dels seu llinage els que condenaren a l'esclavitut als pavesos, i d'eixa mateixa rama, pero ara en sanc aragonesa i senyors de Cervera (Lleida pertanyia a Arago en eixa epoca), Arnau Guillem i Guillem Ramon arribaren a Valencia durant la conquista, i foren senyors de Gilet. Pero tinga en conte voste, que els seus descendents,tingueren que provar la seua noblea en l'orde valenciana de Montesa, i que per molt que li pese, es consideraren valencians des de l'inici, com demostra atre Català, Joan Batiste, descendent dels mateixos, que aixina ho testifica en el seu matrimoni en Maria Ribot.
Pero voste no pareix vindre d'eixa rama, puix moltes voltes la vida es creua en diferents corrents, i pareix mes fill d'un atre Arnau Català (sense el Guillem), un trobador provençal que era motejat el "Tremolera" i distraïa tant al Comte de Provença. Beltran I com als d'Urgel, Pallars i com no al de Barcelona, Raimon Berenguer I. Pot ser mentres son fill Pere Raimon de Barcelona matava a sa madrastra Almodis de la Marca. ¿Preten voste tambe entretindre'ns mentres els seus companyons del Nort maten a la nostra mare Patria?
Realment aixina es, per lo que esta nova estrategia mos te un poc desconcertats. ¿realment voste es sent valencià? ¿O es una nova adaptacio a l'entorn per a no desapareixer? ¿O fa voste de cor, o seguix les instruccions de Pujol quan dia que "Catalunya no s'ha sabut vendre en el País Valencià? Si damunt heu copiat inclus el Logo de la campanya de Mas.
En fi ¿Sap que per a anar a la provesso en el cap ben alt, deuria demanar perdo i sobre tot acceptar la Real Senyera com a bandera del nostre Regne? ¿Quin sentit, si no el d'entretindre, pot tindre este fet si no ho fa u de cor i arrepenedit de les seues antigues i actuals declaracions?
No se, pero per a mi no es precisament la por ni la vergonya lo que el mou a desfilar eixe dia, que per cert, no n'hi hauran camares de Canal 9 per a furtar-li uns segons a Fabra, ¿serà la mala follà?