YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

domingo, 19 de octubre de 2008

UN 9 D'OCTUBRE PER AL RECORT


Després de pegar moltes voltes, es mes després dels llamentables fets del 9 d'Octubre, he estat un poc desconectat, mes per problemes de salut i treball, que per atres. Hui crec que es hora de fer un nou comentari en este blog, per això vaig a ficar-me en ell. Encara que no se quant el publicaré.

9 d'Octubre de 2008, dijous

Hui en valencia, hem segut participes, tots els que hem estat, del mes patetic i mes infortuït fet. Fet que ha marcat inclus als mes menuts, si els mes menuts, com el meu fill, que despres de vore com la policia nacional registrava el carro del GAV, com si d'uns delinqüents es tractaren, com estiguent al meu costat, ha patit del asedi d'estes forces de "l'orde" que llunt de impedir escenes de violencia, i de lluitar contra els que en son dia atentaren contra ciutadans valencians, i inclus contra els seus companys, hui han registrat i mos han acorralat com a borregos demanant documentacions, i fent que un chiquet de pocs anys, comence un nou dia fent-se la pregunta:
-¿Esta gent es la que mon pare defen, la que mon pare respecta, i per la que mon pare ha dit sempre que els degam el sol?
Despres d'uns minuts de tensió, quant per fi pareixia, que s'anava a convertir en un dia de vitor, gojos, i sobre tot d'enaltiment de la nostra senyera. Bandera del Regne i sobre tot reina de tots els valencians. El meu fill, alçava la seua senyera, era conscient de que ella era el principi, ella era l'identitat, ella, en paraules d'un chiquet:- Era la nostra bandera, la que mos ensenya dia a dia, que no podem doblar-nos front a ningú,i que degam i tenim l'honor de ser valencians. Eh, pare, ¿veritat que esta es la nostra?.
Començava la provessó, començava l'abaixament, la senyera ya estava en el balcó...
De repent comencen els chillits, la gent comença a ficar-se nerviosa, tot es confusió...

-¿ Pare que passa? ¿ per que estan tots chillant?

- ¡¡¡Pare mira!!! allí dalt, ¿heu veus?

- Mare meua, mare meua. açò hui no deuria passar... tranquil fill meu, arrimat, vine ací, vine.

- Pare, estos homens, ¿que estan fent? ¿per que fiquen eixa bandera?

- No heu se fill meu, pero hui, no es el dia.

- Pare, pero mira, eixa bandera, me fa por, me dona oix. ¿Pare veritat que eixos son gilipolles?

- Si fill, eixos son els mateixos que ficaven bombes en honor de la llibertat, eixos, fill meu, son els que hui, dia del nostre Regne intenten humiliar-nos, eixos son ...

- Pare, ¿ I per que la policia no els fa res? ¿ tu no dius que la policia es justa?

- Ay, fill meu, si... la policia es justa, pero la policia depen de lo que els diga l'amo, en este cas els politics. I crec que hui estos soles volen fer-se la foto.

- Pare, sent, sent...

- ¡¡ Som valencians... mai catalans!!

I aixina estiguerem una mig hora mes o manco, la getn gillant, ells increpant des del balcó, i mentres tant, la policia acordonat la zona, per que els violents, erem mosatros, el poble, el sentiment valencià.
Eixe dia el meu fill me va vore preocupat, indefens, impotent... en els seus ulls eixos de chiquet, eixos d'explorador que mai acava de dependre prou va vore com uns pocs fascistes, independistes que soles busquen sumissió i que no heu fan mes que per dinés. Foren capaços de fer-li mal a Valéncia, pero mes encara de juntar el sentiment, eixe que ya de temps haviem perdut.
La provessó continuà, i mosatros en ella. Aixina mos juntarem tots baix un mateix sentiment, tots baix els plecs de la nostra senyera.

Hui hem tingut dos sentiments, un d'impotència, atre d'odi, pero el sentiment comu es simple, el sentiment comu es d'unanimitat. Com ya fea molts anys, el nostre sentiment es clar.

Som Regne, Som Nació, Som valencians... mai catalans, i ara mes que mai, estem convençuts de lluitar contra la sumissió.

sábado, 20 de septiembre de 2008

To be or not to be

Fa uns anys, quant encara se podia diferenciar els Regnes que formaven el territori espanyol, quant era prou raonable i prou econòmic comprar una casa, i sobre tot, quant els polítics eren gent desinteressada, que mes allà de buscar el benefici propi, lluitava pels valors humans, i per la superació del seu territori. Puix en eixa época, lluntana per alguns, i no tant per a atres, els estudiants es debatien en tesis simples, en coses pràctiques. En fi, en superació, i sobre tot en amor a la nostra pàtria.
Es de sobra conegut, el capçal d'esta entrada, ya que el gran Shakespeare, el ficà en boca del seu millor invent, Hamlet.
Uns sigles mes tart, estes paraules, traduïdes i acoplades per l'ultra dreta catalanista fon considerada com a signe de lluita, i sobre tot com a signe d'independència i de manipulació. Estes paraules anaren sempre seguides del típic panflet naZionaliste:
- Ser o no ser. Països Catalans.
Pel temps estes paraules es desgastaren i foren de nou oblidades, i estudiades en coleges i universitats d'estos Països de ciencia ficció.
Arribat el moment, no sols es desgastaren, sino que es tornaren contra aquells que les havien introduït, desfent en part eixe engany al que estaven seent somesos els estudiants, i sobre tot la població.Població, que havia perdut un tros de la seua identitat, un tros que li havien estat furtant per mig de televisions governamentals, una identitat que anava mes allà del sigle XVI sigle en que se creà Catalunya, mes allà, de la reconquista de Valencia per Jaume I en 1238, i mes encara al sigle X sigle en que havien segut escrites les primeres harjes.
Una manipulació, esta que havia llavat el cervell a la majoria dels habitants del Regne. Una manipulació, que havia fet que en l'estatut de les Balears, fora el català, llengua oficial. Una manipulació, que estava prop d'engollir a Aragó, històricament conquistador tant dels regnes, com dels condats. Eixos condats, que ara s'havien apropiat de la bandera d'Aragó, eixos mateix, que fins al tractat de Corbeil 1258, eren o formaven part de la Franç d'Enric V.
Tornant al tema. En eixos temps surgien en força, descontents, associasions, i sobre tot grups polítics que deurien haver segut la salvació d'estos regnes, sobre tot del de Valéncia, puix ya des del principi haviem tingut força política en els governs.Unes forces per atra banda, que acavaren venguent-se al millor postor, la burguesia catalana. Unes forces, de les quals els seus mandataris optaren per girar l'esquena, i asentar-se en un silló, que no li corresponia, pero que li ajudava a ser lo que realment ell volia ( un polític progre i adinerat).
Després de molts d'anys de lluita, de ser tapats per prensa, radio i televisió, després inclús de haber-nos negat el reconeiximent de dur 30 anys en la lluita. Un grup, una joventut, i sobre tot unes associasions es varen vore obligades a gastar este lema, i no sols gastar-lo, sino remodelar els punts per a fer-ho mes encara aplicable a l'espirit valencià, aquell que durant tants anys mos havien arrancat dels nostres cors, encara que si buscavem en el nostre interior, segur que encara quedava en algun chicotet raconet un crit de llibertat, un sentiment valencià.
Ser o no ser Valencià,
estar o no estar per la lluita,
ser o no ser digne,
de estar o no estar en Valencia.

sábado, 30 de agosto de 2008

Aledua i la TDT

Ya fa uns dies que me va pel cap este tema, que ve a ser un simple montó de coincidències, que encara que mos pese, està formant part del nostre que fer diari.
Fa un bon grapat d'anys, en temps de moros i cristians, es va construir el castell d'Aledua, una torre per a vigilar la vall, era una forma de vigilància, i seguritat per al poble.
Pel transcursos dels sigles, aparegué la tele, i en ella la manipulació, i l'adoctrinament trobaren un nou camí pel que arribar a les seues víctimes, cegades ya per la frase coneguda per tots:
- Si heu han dit en la tele es veritat.
Aixina, es passà de la tele analògica, eixa que sempre funcionava encara que moltes voltes a ralles, per la TDT, eixe invent que mos fa encendre tots els dies, ya que quant pert algo de senyal en seguida, es queda en una pantalla negra i sense so ( encara recorde seguir el fútbol en ralles i només sentit ara es impossible).
Ademés en el naiximent del TDT, sorgix un atre problema. Després de dos décades lluitant per la invasió illegal de TV3( Te Ven 3) en el nostre territori. Després de que els tribunals mos hagen donat la raó, després inclús de que els "nostres" patètics polítics hagen dit no. Puix apareix este TDT que ara, ya no tens que buscar canals, sino que ells mateix se sintonisen, aixina ara ya no tenim que buscar o no fer-ho la TV3, es ella i tres canals mes els que contínuament apareixen en les nostres teles inclús després d'haver-les cancelat.
En fi, a quin punt hem arribat, ¿a quin futur pretenem arribar?
Ara no soles no podem vore la tele, sino que després de 20 anys de lluita, hem perdut tots els nostres drets de vore la tele que vullguen, per que quant totes les teles van mal, soles entra senyal per la televisió que no soles mos es aliena i estranya, sino que també atenta per la nostra identitat i llibertat d'expressió, inculcant als mes menuts mentires i histories tant artificials com la llengua en la que heu fan.
Aixina es el nostre futur, de estar vigilats per un soldat en una torreta com la nostra Aledua a estar deixats de la ma de Deu inclús tenint satèlits capaços de vore una formiga menejant-se o inclús descobrir una tocada de teléfon parlant sobre un possible atentat.
¿Acàs es manco desastrós el genocidi cultural que l'humà?

jueves, 28 de agosto de 2008

Romanços

Vos deixe un romanç que solia escoltar de mes jove quant anava a collir taronja en un dels meus pobles:

- Diu l'autor i es veritat,
que de l'espiga ix l'arròs,
i dels frutals,
la figa es el millor mos.
No la cullgues quant estiga verda,
cull-la quant vullga la dona.
Que tinga el tall ven obert,
aixina la figa està mes bona.

Espere que vos agrade, ya aniré penjant-ne mes con forme me'n recorde d'ells.

sábado, 16 de agosto de 2008

¿QUANTS ANYS FAN FALTA PER A TIRAR EN FALTA EL PASAT ?

Des de sempre mos hem preguntat, ¿ com ha vingut açò fins els nostres temps? Pero soles en poques ocasions, mos plantegem el protegir això que mos han deixat els nostres antepassats.
I es que entre les ruïnes dels nostres monuments, podem trobar coses, podem trobar costums, podem trobar el per que del nostre passat, i el perque del nostre futur.
De la mateixa manera en els documents antics podem trobar com hem naixcut, lluitat i resistit com a poble. Encara que últimament, tant els nostres monuments com els documents han patit una manipulació constant per part dels polítics, bibliotecaris i "científics" de torn.
Revisant el llibre del repartiment, podem trobar, l'eixemple mes clar de la manipulació, puix fixant-mos en els noms ( rectificats en bolígraf) i les anotacions que va fer Bofarull, mos podem fer una idea, de que si han segut capaços de manipular este eixemplar, que no hauran fet en els demés documents. Es mes, si han segut capaços de disfrassar un teatre Romà en marbre tabertí, que no hauran fet en els palaus i castells de menor importància, igual que en els monuments de última creació.
Fullejant uns llibres antics que estaven perduts per ca ma yaya, he trobat un fet, que m'ha tret un somriure, un document, que podria fer morir-se de riure, inclús als meninfots eixos que seguixen opinant que Catalunya i el català podria haver segut el nostre passat puix tots tenim el mateix passat, La Corona d'Aragó.

Sant Francesc de Borja, duque de Gandia, marqués de Llombay, i (atenció) virrey de Catalunya, en una carta dirigida a l'emperador Carlos V,a finals de 1538, li escriu les siguients paraules:

Este Principado, bendito de Dios, está muy bueno,y la gente harto pacífica, y la tierra harto llovida, de que se espera buen año de pan;y con esto i con tener las galeras de V. M. este verano para esta costa, la gente vivirá más contenta y pacífica y con menos recelo de moros... Y Nuestro Senyor guarde i ensalce a S.C.C. e Imperial persona de V.M. como sus vasallos i criados deseamos.Carta a l'emperedor,diario i vida de Sant Francisco de Borja, Bilioteca del Palacio del Duque, Gandia.

El significat, puix el que heu llegit, la conclusió, puix molt clara, després de haver tengut un sigle d'Or, haver segut el referent del Mediterràneu, haver segut el principal Regne de la Corona, tant econòmica com culturalment, resulta que tinguérem que anar a manar-los, dirigir-los, educar-los ( puix Sant Francesc crea allí una universitat franciscana) i fins i tot defendre-los dels moros i bandolers de torn.
Vosatros mateix,( qui va ser el manipulat i qui va ser el manipulador)
Fins a quant hem de esperar per a que el poble s'interesse per la seua historia i deixe de fer cas a estos distorsionadors de la realitat i creadors de fabules a la carta.
¿Fins a quants anys fan falta per a tirar en falta el passat?

martes, 12 de agosto de 2008

¿ALEDUA ES EL NOSTRE FUTUR ?

Perdut en la Ribera Alta es troba el castell d'Aledua, està ubicat al marge esquerre del riu Magre. En la Vall dels Alcalans, i dins del terme de Llombay.
Domina tota la vista fins a Aledua i fins i tot al poblat moro de LLombay. Es un castell curiós, per que no es troba en la cima de la montanya, si no en les seues faldes.
La seua funció era la defensa d'Aledua, que perteneixia a la família Centelles en el sigle XIV. Després en el sigle XV fon venut al Duc de Gandia, i anà arruïnant-se després de l'expulsió dels moros.
Ademés de ser el punt de defensa de Aledua, es va convertir durant l'historia en un punt de resistencia, dels moros, en la guerra d'Independència i després en les guerres carlistes.

Hui en dia encara queden alguns rests visibles, com son la torre en si, i uns trossos de ¿muralla?, pero apart d'açò llamentablement ya no es lloc visitat, quedant en els nostres recorts quant anàvem de menuts a menjar-mos la mona, o deixant-se vore des de el poble o la carretera.

D'esta manera quedarà un dia el nostre Regne, o millor dit d'esta manera estan fent que quede el nostre territori, que com el castell soles li queda el nom, ya que sense ell seria molt difícils de trobar.
Hem tingut un moment d'esplendor, que ningú mos deu negar, ya que fórem sigle d'Or molt ans que totes les llengües actuals. Pero això no està servint de res, ya que els nostres veïns, mesclats en exiliats alemans dels anys 50, han estat minant les nostres institucions com ya feren estos últims en Polonia, a la qual privaren inclús de identitat pròpia ( si hablan aleman es porque son alemania, Adolf Hitler)
Arribat l'hora, estem enfront d'un difícil lema, que emmarcat en la fabula de Sheakespeare es podria resumir en un "ser o no ser".Si un "ser o no ser" al que mosatros, els valencianistes de cor hem rescatat en el nostre que fer, utilisant-lo tant en el treball, en lo carrer, inclús en els nostres ratets de sofà, encara que son molt pocs.Eixe ser o no ser que mos està tornant folls i que mos està fent perdre algo que sempre hem tingut,identitat, ilusió, i sobre tot amistats.
Eixe ser o no ser, que mos fa amargar-mos la vida, per culpa d'uns polítics venuts als dines catalans i que han fet del vot útil la mentira mes gran del mon, i en ella la mort per assimilació de la nostra llengua.
Pero parlant en la gent, arribe sempre a fer-me la mateixa pregunta:-¿estarà realment tot perdut o encara quedarà un punt d'esperança en algun lloc perdut ?- Si esperança, allò que els meus pares me ensenyaren tantes voltes pero que després al viure la vida real, comence a tirar en falta, no se si per perdre tantes coses, o per que encara no he vist en esta vida ningú que tinga un poc de sentit comú i que faça les coses per fer-les, no soles per dines sino per amor, sentiments...
L'opinió de la majoria, es ben senzill,- no està res perdut,¿ que mes dona si li diuen català si yo se ben segur que es valencià?- Eixa opinió, es la mes extensa, encara que n'hi ha una que li guanya:- A mi això me dona igual, els polítics només fan que això guanyar dines, yo lo que vullc es que me pugen el jornal-. I davant d'esta serie de respostes sempre ix el listet de torn dient-me: - home això no es cosa nostra, ademés els cientifics i gent de lletres heu abalen-Lo que provoca en mi un cabreig i la consegüent explicació de torn.
El final mes resumit be a ser sempre el mateix:: ¿ Com a hores d'ara, en temps de impossició llingüistica, de major explendor del nostre meninfotisme, encara estem renyint per un ser o no ser dins del valencianisme, un ser o no ser dins del naionalisme, i lo mes mal inclús un ser o no ser ven llunt dels nostres principis en els que soles te que tindre sentit el ser o no ser valencià, be siga per català o per espanyol?
¿ O es que volem quedar-mos com la torre d'Aledua, eixa que seguix olvidà inclús per a la gent que tingué un trocet d'historia en ella, eixa que se veu des del poble o fins i tot des de la carretera, l'ermita o des de Matamon?

Deixa'ns la teua opinio



Este es el lloc indicat per a poder deixar el teu comentari sobre el blog i el seu contingut.
Aquell comentari que no te cabuda en cap dels nostres articuls.

Te recomane que seguixques llegint-lo, sempre n'hi ha un atre lloc per a poder opinar, i sempre queda alguna llum dins d'un blog ple d'articuls.

Gracies per llegir-me.